Moltes de les fàbriques que els treballadors argentins van recuperar arran del daltabaix econòmic de 2001 continuen funcionant. Entre aquestes experiències, que van transformar-se en cooperatives, destaca la tèxtil Compañeros Unidos para Siempre (CUPS), una referència d’apoderament col·lectiu a l’Amèrica del Sud.
El model neoliberal, instal·lat a l’Argentina en la dècada del 1970, va portar un auge de fàbriques, que van començar a massificar-se. Però, amb l’endeutament extern que va deixar l’última dictadura civicomilitar i l’obertura d’importacions, moltes d’ells van tancar, amb els consegüents piquets i cassolades.
La destrucció d’empreses va arribar al punt àlgid l’any 2001, quan sota la presidència de De la Rua, la crisi que assetjava al país va provocar un corralito que congelava els dipòsits i impedia a la població retirar els diners que tenien en les entitats bancàries.
Davant d’aquell polvorí, que va desencadenar diverses onades de saquejos a establiments, el govern va imposar un estat de setge que no va aconseguir l’efecte desitjat. Ben al contrari: a finals d’aquell any, els argentins es van revelar amb el famós cacerolazo convocat sota el lema ‘¡Que se vayan vagin todos!’. D’aquestes manifestacions no sols participaven cooperatives, associacions i gremis; també la classe mitjana va sortir a protestar contra les mesures que emprenia un Estat en fallida, i que obligaven milers de famílies a bescanviar roba per aliments i buscar altres maneres de subsistir. Les manifestacions van deixar un resultat de 39 persones mortes i centenars de ferides.
A les fàbriques, la història es repetia com en èpoques anteriors: després d’un període en què havien proliferat arreu del país, tancaven una darrere l’altre, deixant a milers de famílies a la intempèrie, sense la indemnització corresponent pels anys treballats.
Però això no va quedar així: els treballadors van començar a prendre-les per la força i, encara que en molts casos els amos s’havien endut la maquinària per vendre-la, s’ho van enginyar per continuar amb l’activitat, amb la diferència que, aquesta vegada, ho farien per a ells mateixos.
Aquest apoderament de les factories va empènyer el govern argentí a legalitzar la majoria, de les quals una bona part els treballadors van transformar en cooperatives per funcionar i exercir la seva tasca amb plenes garanties. Es calcula que, i d’acord amb les mateixes fonts oficials, hi ha més de cent vuitanta fàbriques recuperades que donen feina a prop de tretze mil persones.
Entre les fàbriques recuperades que continuen a ple rendiment trobem Compañeros Unidos para Siempre (CUPS) Situada a la localitat de Concarán, dins de la província de San Luis, és una de les fàbriques més emblemàtiques de l’Argentina. “Quan vam poder legalitzar el treball, vam constituir-nos ràpidament en cooperativa”, explica Lucia Toranzo, la seva presidenta.
CUPS es dedica a l’elaboració de productes tèxtil, que confecciona després de rebre peces retallades, les quals els empleats les uneixen i sublimen fins a deixar-les tal com el client les ha sol·licitat. Preferentment, realitza samarretes de futbol i roba que destinada als estudiants de l’últim curs de la Secundària, encara que està oberta a produccions per marques i col·lectius de població ben diversos.
Compañeros Unidos para Siempre va néixer quan el patró va acumular quatre mesos de sou a la plantilla, incloses les pagues extres. “Sense respostes d’ell i cansats d’estar treballant sense rebre cap ingrés, vam decidir apropiar-nos de la fàbrica i, des d’aquell moment, començar les gestions per esdevenir una cooperativa amb l’objectiu de reprendre la producció des d’unes noves bases organitzades”, recorda Toranzo.
Per la representant de CUPS, la població de Concarán “sempre ens ha acompanyat i fer costat” en les nostres reivindicacions”, la qual cosa ha permès a la fàbrica mantenir l’activitat en els períodes més complicats.
Fins i tot -afegeix Lucia Toranzo- el govern de la província els ha ajudat quan una màquina ha fallat o han requerit algun tipus d’ajuda. “La fàbrica per a nosaltres és tot, com a segona casa, una família unida per la feina però també perquè, en ella, ja s’han incorporat els fills i els nebots dels qui vam recuperar-la”, comenta la cooperativista, per qui “l’ideal seria que l’Estat iniciés un procés d’expropiació per tal que quedés definitivament en mans dels treballadors”.
En èpoques de crisis, comenta Toranzo, no és fàcil mantenir la fàbrica funcionant. “És una lluita constant, ja que els guanys per cada peça venuda, està destinada a pagar les despeses de producció i reposar el necessari per a seguir funcionant”, explica la presidenta per CUPS, que afegeix: “i el poc que sobra, és per a repartir-ho a parts iguals, de manera que ningú guanya més que ningú altre”.
Aquesta manera d’administrar els diners que té la cooperativa de San Luis es replica a la resta de fàbriques recuperades del país, sense importar el càrrec que s’ocupi o el treball que es faci; els guanys es divideixen a parts igual. De la mateixa que, en línies generals, totes han escurçat el nombre d’empleats per ser més sostenibles, alhora que han impulsat tallers d’oficis com una forma per a continuar generant ocupació.
Així és com les fàbriques recuperades de l’Argentina han esdevingut un referent entre el moviment obrer. Sense empresaris autoritaris ni afamats pel lucre, estableixen una manera democràtica de repartiment de béns, tot aconseguint que la classe treballadora pugui expandir-se i que els guanys no quedin en mans d’unes elits que, en altres contextos i models empresarials, s’enriqueixen a costa d’esprémer la mà obrera. Aquella mà que un dia pot prendre la fàbrica i fer-se la seva.
