Grans empreses s’enriqueixen a força de plagiar gèneres musicals, vestuari, pentinats i objectes provinents de cultures oprimides. Els consumidors que en fan ús solen desconèixer el seu significat i la seva simbologia.
Parlem d’apropiació cultural quan una cultura adopta elements o pràctiques de cultures indígenes o minoritàries que, en alguns casos, se’n veuen perjudicades. Així ho defineix el professor de filosofia James O. Young, un dels primers a analitzar l’estètica i la moral d’aquest concepte en el llibre Cultural Appropriation and The Arts (2008).
La dificultat, però, és distingir quines pràctiques ho són, ja que “és un terme del qual els teòrics no han aprofundit massa”, afirmen Patti Tamara Lenard i Peter Balint a l’article What is (the wrong of) cultural appropriation?. No obstant això, el debat sí que existeix a les xarxes socials i a la premsa, com ho demostra el cas del treball El mal querer, amb què la cantant Rosalía fingeix l’accent andalús, utilitza tòpics de la cultura gitana -com les palmes o diverses imatges en el videoclip de la tradició taurina- i introdueix undebel (que significa “Déu”) i altres paraules originàries del caló, l’idioma gitano perseguit al llarg de la història.
Entre les formes d’apropiació hi ha la tangible, és a dir, objectes o elements, com va succeir quan Lord Edgin va transportar els frisos del Partenó a Gran Bretanya. Però, tot i tenir en compte que les col·leccions dels museus arqueològics estan plens d’objectes saquejats en els últims segles -només això ja ens obriria un altre debat extens-, Young adverteix que en l’actualitat també es produeix l’expropiació.
Entre els exemples el filòsof anglès cita la casa Sotheby’s de França, que l’any passat va subhastar 44 objectes d’art precolombí malgrat els intents del govern mexicà per aturar l’adjudicació. O el cas de la cultura Maputxe a Xile, de la qual el portal Falabella ven màscares, instruments musicals i estàtues de plata en què només cal pagar l’import que es demana.
Tot plegat posaria de manifest que el colonialisme, iniciat fa 140 anys a través d’una expropiació indeguda, continua perpetuant-se de la mà d’institucions, empreses de turisme i comerç d’objectes arqueològics. Així s’hi refereixen l’historiador Felipe Curivil Bravo i l’antropòleg Herson Huinca Piutrin, del Centre d’Estudis i Investigacions Mapuche, a l’article Apropiación indebida y extractivismo cultural en Wallmapu.
L’apropiació també es produeix, però, amb elements intangibles. Seria el cas de la col·lecció de roba Resort 2020, que la modista Carolina Herrera va presentar el 2019 i que es basa en animals cosits com els del temple de Tenango de Doria, samarretes amb les línies horitzontals de sarape de Saltillo i les flors que porten les dones oatxaquenyes de l’Istme de Tehuantepec. La firma desvirtua el significat d’aquests brodats, un secret ben guardat per les artesanes mexicanes, alhora que posa en perill l’únic mitjà de subsistència de les famílies productores, obviant les setmanes de feina que comporten les confeccions.
La polèmica va acabar amb l’enviament d’una carta a Herrera per part de la secretaria de Cultura del govern de Mèxic, Alejandra Frausto, la qual davant aquella usurpació, va impulsar la iniciativa de la Llei de Salvaguarda dels Coneixements, Cultura i Identitat dels Pobles i les Comunitats Indígenes i Afromexicanes.
Aquests litigis, segons la consultora jurídica Brigitte Vézina, evidencien que les lleis de Propietat Intel·lectual vulneren l’article 31 de la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes, la qual exhorta la comunitat internacional a “mantenir, controlar, protegir i desenvolupar la propietat intel·lectual del seu patrimoni, els seus coneixements i les seves cultures tradicionals”.
Les entitats pertanyents a cultures minoritàries o natives moltes vegades no s’assabenten de les còpies que s’han fet dels seus objectes, es troben indefenses davant el plagi i no solen rebre cap benefici o compensació, explica el periodista musical Víctor Lenore, en el llibre Indies. Hipsters y Gafapastas. Per això hi ha iniciatives com les recomanacions que va crear The Intellectual Property Issues in Cultural Heritage (IPinCH) de la Universitat de Simon Fraser al Canadà, destinades a conscienciar als dissenyadors i venedors per tal d’evitar aquest ús indegut.
En molts casos, darrere l’apropiació cultural, també s’amaga racisme, xenofòbia, intolerància religiosa i altres fanatismes. Així ho adverteix Irina Illa, estudiant de Ciències Polítiques, per la qual “el fet que els blancs es disfressin de negres posa en evidència els seus privilegis”. En termes similars ocorre amb la disfressa asiàtica o gitana, atès que si s’escriu a Google “vestir gitano”, apareixen imatges del vestit de sevillana, “convertint el gitanisme en una cultura carnavalesca”, denúncia la feminista Sílvia Agüero,
En relació a la polèmica que ha suscitat Rosalía, Agüero considera que en aquest cas “es “desgitanitza el flamenc amb l’únic objectiu de fer-ne mercaderia, ja que se’l veu com massa pur i poc comercial”. Tot plegat provoca -assenyala l’activista- que la indústria prefereixi artistes de pell clara i que grans artistes del flamenc, com són María Terremoto, la Paquera de Jerez o La niña de los Peines, siguin unes grans desconegudes.
És, d’aquesta manera, tergiversant-ne el significat, com l’apropiació cultural posa en perill la integritat de les cultures. Així va passar també el 2017, quan la firma britànica Topshop va dissenyar una col·lecció per anar a festivals que consistia en un peto amb el disseny de la kufiyya, el mocador tradicional que simbolitza la lluita i la resistència del poble palestí. Davant les crítiques que va rebre, la cadena es va veure obligada a retirar-lo.
A més de l’assimilació, l’altre perill a què s’enfronten les cultures minoritàries és la seva folklorització. Passa amb les trenes de les dones negres, que si abans eren utilitzats per les persones esclaves per adaptar-se al medi i organitzar les unitats de sublevació i fugida, “ara hi ha persones que se les fan seves sense tenir cap interès per la cosmovisió que representaven”, apunta Irina Illa.
El mateix fenomen també succeeix amb els dreadlocks -les rastes- que com explica Ras Melak, president de l’Associació Cultural Rastafari de Barcelona, “ha esdevingut una moda per molta gent, la qual ignora simbolitza la corona, la cabellera del lleó i la rebel·lia dels guerrers etíops durant la invasió italiana el 1941”. El resultat d’aquests plagis -insisteix Illa- és que la població es troba aquests objectes a les grans botigues de moda sense preguntar-se ni plantejar-se el seu rerefons.
Per superar aquest debat, Illa considera que s’ha d’arribar a una estadi d’igualtat: “No només entre homes i dones, sinó entre cultures”, al torn que Agüero afegeix: “les dones negres han d’escriure i transcriure la nostra història i no permetre que altres visions la interpretin de manera que quedi en un no-res”. En definitiva, conèixer la història per entendre els motius que han propiciat aquest procés colonialista d’apropiació cultural.
