El ritme de vida vertiginós a què estem abocats no ens permet reflexionar amb profunditat moltes coses del nostre dia a dia; per exemple, on volem viure i amb qui. I és que conceptes com rendibilitat, utilitat, eficiència i productivitat han governat moltes de les decisions i n’han marginat altres com benestar, repòs i qualitat.
La crisi sanitària de la Covid-19 ho ha posat en relleu sense pal·liatius. Recuperar el control del temps, doncs, és del tot necessari, així com generar el ritme adequat en les decisions, posar al centre les persones i vetllar pel seu bé i pel seu bon estat a través d’un replantejament en diferents àmbits, també el relacionat amb l’habitatge.
En aquest camp, observem que la construcció ràpida d’edificis i habitatges, uniformes i estandarditzats, amb uns objectius a curt termini -on la prioritat ha estat treure un benefici econòmic- ha imperat en el mercat lliure, mentre que viure en espais lluminosos que responguin a les necessitats reals i donin qualitat de vida, així com l’arrelament a una zona i a una comunitat, s’han considerat privilegis, quan és una qüestió de procés i voluntat transformadora. Davant d’això, existeix la possibilitat de treballar des d’una altra mirada a través d’una construcció slow, progressiva i orgànica.
Cal recordar que habitar un lloc va més enllà de moure’s entre quatre parets, significa fixar alguna cosa nostra, estar-s’hi amb recolliment i retrobament amb un mateix i amb els altres: descans, memòria...Per això, si es comença a pensar un projecte només en m2 i el nombre d’habitacions, es deixa de banda la part més intangible que defineix el sentit del projecte: el sentir de les persones que hi viuran.
En aquesta línia, el llenguatge ha de generar espais de temps i diàleg per crear dinàmiques d’obertura que emmarquin un mateix llenguatge entre arquitectes, tècnics i usuaris de l’espai. Cal buscar la paraula compartida per configurar la idea, el desig, el posicionament, el sentit polític quotidià i els límits de cada persona o un grup, d’aquí que sigui difícil materialitzar-lo si abans no s’ha construït el llenguatge que es vol, com i per què. Per tant, és bàsic emergir l’interior per tot seguit pensar-lo col·lectivament mitjançant el diàleg, l’escriptura, espais literaris, dibuixos, músiques, quadres o pintures, ja que tot és material sensible.
No hem d’oblidar que, en les percepcions de la vida moderna, la vista és dels sentits que ocupen més espai, segons afirma Juhani Palasmaa a Els ulls de la pell. I aquest soroll mediàtic i bombardeig constant d’imatges ha canviat la nostra manera de percebre i pensar, d’aquí la necessitat d’obrir tots els sentits a fi que, l’espai que en resulti, ens faci sentir bé, ens acolli i ens arreli. No en va, quan entrem en un bosc, no ens fixem en un sol lloc, sinó en els sons, les olors, els colors i les textures: tot el que ens acull en el seu conjunt.
Un altre aspecte que pivota en qualsevol decisió respecte a l’habitatge és l’efecte que té a l’entorn i com aquest transforma i ens transforma. Cal, per tant, conèixer totes aquestes qüestions, no només ecològiques, si volem donar sostenibilitat al projecte.
I, quan parlem dels m2, el volum i la distribució de l’habitatge, hem de tenir en compte que no sempre es desenvolupen al mateix ritme, sinó que requereixen temps. Només així podrem després caminar més de pressa i segur, evitar malentesos i destinar les energies a executar el projecte.
Per tot això, en l’àmbit de l’arquitectura, slow no sempre vol dir lent, sinó prendre el temps necessari perquè les decisions siguin cooperatives i consensuades i integrades a una visió polièdrica centrada en les persones i en el seu viure.
En definitiva: cal compartir temps, llenguatge i una mirada oberta per obrir un marc que abandoni el model passiu de consum i responsabilitzi, democratitzi i apoderi decisions més sòlides i amb sentit. I, per tant, que canviïn els processos desbocats en ritmes adequats i transformadors.
