Si estem d’acord que el tema de la llengua s’ho val i podem posar-lo en l’agenda del cooperativisme, proposo una línia de treball: la manera més efectiva d’augmentar l’ús del català i, alhora, prestigiar-lo dins d’un col·lectiu, és fer-lo servir també en les converses amb els que no el parlen. Perquè és la manera més directa i, alhora, respectuosa d’interpel·lar l’interlocutor perquè s’hi posi. I aquesta via té un altre gran avantatge: no necessita gens de component identitari i, per tant, pot ser molt generalitzable socialment.
És l’estratègia de l’assertivitat lingüística, que ens ajuda als catalanoparlants a aprendre maneres de sentir-nos prou còmodes continuant en català amb més persones i en més situacions, també davant de gent que no el fa servir. A més, quan augmenta el nombre de converses on se sent el català, millora la percepció que se’n té, perquè és una llengua més freqüent i més afirmada.
Però anem a pams. Tot sovint no és fàcil seguir en català davant de segons qui. Reconeguem-ho; no n’hi ha prou amb fer córrer la consigna que individualment ens toca canviar d’hàbits lingüístics, perquè voler no és poder, i no tots som iguals i de situacions n’hi ha tots colors.
Necessitem aprendre recursos perquè mantenir-nos en català en moltes més converses ens sigui viable i emocionalment assumible. I això és clau, perquè col·lectivament sí que podem dotar-nos d’eines per aprendre’n; es tracta de formacions com ara els Tallers d’Assertivitat Lingüística de l’associació Tallers per la Llengua.
També cal reconèixer, de manera constructiva, el paisatge de les situacions on amaguem el català. El fet és que, en la gran majoria de situacions en què els catalanoparlants amaguen el català (8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua a la mínima que algú els parla en castellà o quan l’altre fa no sé quina pinta), són converses en què ningú no ha demanat cap canvi de llengua, ni ha mostrat gens d’hostilitat ni tampoc ha dit pas que no l’entengui.
Tot sovint són interaccions on sabem que l’interlocutor sí que entén bé el català, perquè el coneixem de tota la vida, perquè fa prou de temps que viu aquí o perquè no en té un pèl de curt i deu saber dir moltes coses en català. Llavors, com és que en aquests casos saltem tant al castellà? En parlarem més avall, però la qüestió és adonar-nos que tenim molt de marge per parlar molt més en català (amb molta més gent), amb el semàfor en verd i sense haver-nos d’amoïnar tant per a quan algú ens digui que no l’entén gens (i potser ho diu de debò) o quan ens demani que li canviem de llengua, o quan el missatge a transmetre sigui crític. D’aquestes situacions més extremes (potser més difícils) també se’n parla en aquestes sessions sobre assertivitat lingüística, però per aquest article les podem deixar aparcades.
Com dèiem, comprenguem per què saltem de llengua tants cops sense que ningú ens ho demani ni ens digui que no ens entén. Ho fem perquè és un hàbit automatitzat en la conducta dels parlants de llengües subordinades, après a còpia d’imitar uns avis i àvies a qui sí que els tocava rebre si no parlaven castellà a segons qui, i ara recolzat en mil explicacions que ens donem a nosaltres mateixos. Per exemple: “ho faig per connectar-hi emocionalment”, “per assegurar-me que m’hagi entès del tot” o “per mostrar-me més cosmopolita, que no es pensi que voto no sé què”. Aquesta anàlisi requeriria aprofundir-hi més, però implica un fet crucial: el costum de passar al castellà a la mínima no ens l’hem inventat nosaltres, no és culpa nostra.
Abans hem mig deixat anar que les circumstàncies més difícils deuen ser quan algú ens diu expressament que no ens entén gens i que li parlem en castellà. Però no cal gratar gaire per veure que, de vegades, el que costa més és utilitzar el català amb aquell conegut de tota la vida. És una llàstima que, massa cops, l’amistat, la confiança i l’amor ens juguin en contra a l’hora de canviar els hàbits lingüístics, però és així; i és perquè amb aquella persona ja fa anys que tenim automatitzat al cervell parlar-hi en castellà. Val a dir que, en les formacions de Tallers per la Llengua, es treballen pautes per planificar els propòsits lingüístics que cadascú triï i la manera que li pot anar millor per avançar, com ara el pas de fer servir el català amb un amic o un company de feina.
Adonar-nos del marge que ens donen aquestes interaccions, on canviem sense que ens ho hagin demanat i amb gent que sí que ens entén, té una altra derivada important: li treu pes a la immigració com a punt on focalitzar la preocupació per la llengua.
Al planeta hi ha unes 6.000 llengües, i entre el 50% i el 90% estan en dinàmiques d’extingir-se durant aquest segle per ser substituïdes per unes poques dominants. El castellà, sense anar més lluny, és una de les tres més parlades i de les més protegides del món, oficial en 21 estats. L’assumpte del futur del català no és aïllat ni local; s’emmarca en una deriva universal de liberalisme lingüístic que afavoreix uns pocs idiomes cada vegada més grossos.
Col·lectivament, no som prou conscients que el català és entre les cent llengües més parlades del planeta, i així i tot, el seu ús retrocedeix. Segons un estudi publicat pel Ministeri de Cultura francès el 2023, que va integrar moltes variables (no només el nombre de parlants), el català és la 12a llengua més influent del món, però no obstant això, abaixem els ulls.
A quin ésser humà li desitgem no ser plenament competent en la 12a llengua més influent del món tot i viure al seu territori? Se’ns acut algú pel qual saber-ne hagi suposat una mala passada? Però ens van ensenyar a amagar-la a la mínima, i quan ho perpetuem davant dels nostres companys -i davant la canalla- estem prollongant el missatge implícit (allò de predicar amb l’exemple) que el català és una llengua inferior; i això no és seductor. Una llengua que no gosa mirar als ulls, cara a cara, mai no serà seductora.
Carles Palau Puig és membre de la cooperativa Viver Tres Turons i de Tallers per la Llengua
Pot ser també t’interessa
