La resiliència comunitària s’ha convertit en la nova moda. Com va passar amb altres conceptes com empowerment, interseccionalitat, cures... ens reapropiem des de la nostra blancor dels termes tergiversant-los, oblidant els orígens crítics i comunitaris i adornant-los amb màrqueting perquè entrin amb calçador en els projectes que volem vendre. Parlo en primera persona.
Què en sabem i què implica la resiliència comunitària? L’Adrià em pregunta: és la resiliència capitalista i patriarcal? Barcelona s’autodefineix com a ciutat resilient i Itàlia, tal com ens recordava Verònica Hurtubia en les II Jornades d’Acció Comunitària que ha organitzat l’Ajuntament de Barcelona aquest 2022, també l’utilitza com a eslògan postpandèmia; i més música va sonant darrerament...
Per definició, la resiliència psicològica (del llatí resilire, que significa “tornar”) és la capacitat que té una persona per resistir i afrontar situacions traumàtiques a fi de “tornar” al seu estat estàndard, a més de l’aptitud de reaccionar positivament malgrat les dificultats. Està relacionada amb l’autoestima, de manera que també implica l’autoconcepte, és a dir, els factors intrapersonals. Però, hem de caure sempre en aquest mite positivista de no enfonsar-se mai? Recuperar l’estat inicial com si no hagués passat res? Parlar de fortalesa perpètua sense atendre a la vulnerabilitat?
Doncs definitivament no. Què passa si pensem en termes de pandèmia: hauríem de tornar a l’antiga normalitat? Un altre no rotund. Ens destruiria. Com a comunitat, hem d’atendre el trauma col·lectiu, donar espais per fer narracions comunes, digerir, integrar, reparar... però no per tornar a ser les que érem, sinó per aprendre, passar un procés i posar tendresa a les ferides. No per ser persones millors, sinó diferents.
Michel Lemay, en el col·loqui de la lliga francesa per la salut mental celebrat el 2013, ens recordava: “la resiliència posseeix una doble característica: la resistència a un cop dur i la construcció de la nostra existència a partir d’aquest esdeveniment estressant que integrem en les nostres vides. No només resistim a les proves; també les metamorfosegem”. En definitiva, ens transformem.
També autores com Anna Forés i Jordi Grané parlen de la resiliència generativa: l’art de generar oportunitats i de convertir allò que, a priori, percebem com una amenaça, en una possibilitat que obre un nou camí per a nosaltres i que, en cap cas, mai esdevé aquella roca que no es deixa destruir.
Ara bé: com treballem la resiliència comunitària des de les cooperatives? És important posar el prisma en la prevenció i fer-ho en clau més comunitària, sabent que els elements que ens ajudaran a assolir-la, segons Juan de Dios Uriarte, autor de La perspectiva comunitària de la resiliència, són els següents: una estructura social cohesionada, l’honestedat governamental (poc factible de canviar), una identitat cultural que ens ajudi a reforçar els braços solidaris, l’autoestima col·lectiva i l’humor social.
En aquesta línia, Yayo Herrero ens parla del paradigma d’ecodependència i interdependència com a única forma de vida. Posarem, doncs, un afegit a aquesta llista: les cures. I això implica buscar que les ciutats esdevinguin un ecosistema en si mateix on totes puguem intercooperar. Sense oblidar la necessitat de comptar amb les tutores de resiliència, un terme utilitzat per Boris Cyrulnik per referir-se a persones que donen suport i acompanyen de manera explícita (metgesses, professores, psicòlogues...) o implícita (esportistes, músiques, actrius, escriptores...) els moments puntuals.
No obstant això, hem d’estar en alerta, ja que també existeixen els factors que perjudiquen la resiliència. Juan de Dios Iriarte s’hi refereix quan esmenta els antipilars; és a dir, la pobresa en tots els sentits (cultural, moral, política...), la dependència econòmica, l’aïllament social i l’estigmatització de les víctimes. A mi, com a psicòloga comunitària, també m’agrada afegir la culpa, la vergonya i els cànons heteropatriarcals rígids, a banda dels traumes col·lectius no reparats.
Finalment, per il·lustrar més el concepte, el llibre Un paradís en l’infern, de Rebecca Solnit, ens parla d’extraordinàries comunitats que sorgeixen del desastre. O exemples concrets de Barcelona, on cal apreciar l’anonimat, la força i la cohesió que desprenen els grups d’habitatge. Autèntiques heroïnes de resistència i transformació dels marges.
* Irene Moulas és psicòloga social comunitària i sòcia de la cooperativa Etcèteres
