Transformar l’espai públic. Repensar la mobilitat. Fer ciutats per a les persones. Són diverses les veus que en els darrers temps demanen que reflexionem sobre com és l’espai que ens envolta, com ens hi movem, i com afecta la configuració urbana a les nostres vides. En aquest marc, la nostra aposta és per la mobilitat activa; bàsicament, caminar i anar en bicicleta. Sostenim que caminar i anar en bicicleta és transformador. És anticapitalista.
Quan caminem o anem en bicicleta, reivindiquem la lentitud, posem la vida al centre, podem apreciar amb més claredat la diversitat que ens envolta i explorar els marges, fomentem la vida comunitària, les relacions, la pluralitat i la mixtura d’usos de l’espai públic.
Quan caminem o anem en bicicleta, som lliures, som autònomes, ens situem al mateix nivell que les persones i l’entorn que ens envolta, som tolerants, som respectuoses, propiciem l’empatia entre les persones i els llocs, despertem el nostre cos i millorem la salut, i també activem parts del cervell relacionades amb la creativitat o amb la capacitat mental.
Quan caminem o anem en bicicleta és quan tenim una visió panoràmica de tot l’entorn. Som conscients d’allò que té a veure amb la mobilitat -òbviament, fomentant el respecte i la convivència-, però també percebem altres aspectes complementaris, com les olors, el soroll, la vegetació, el comerç i el teixit urbà, els espais d’ombra i de descans.
Caminar i anar en bicicleta, doncs, ens interpel·la a què observem l’entorn i ens impliquem en la seva millora, a què participem en la transformació de l’espai vital que configura les nostres vides. Caminar i anar en bicicleta construeix democràcia participativa directa. Com diu el geògraf Rafael López-Monné, que a un lloc s’hi pugui arribar a peu és la millor garantia d’equitat i accessibilitat amb què es pot comptar.
Per contra, quan circulem en cotxe, ens aïllem dins la nostra màquina de tona i mitja de metall i altres materials cada cop més escassos, que ha estat fabricada molt lluny de casa nostra i que per moure’s, necessita combustible fòssil, contaminant i també escàs. Circular en cotxe ens allunya, dificulta i limita la vida al carrer, convertint l’espai públic en espais de circulació i no en espais de vida o de trobada.
Actualment, a les nostres viles, pobles i ciutats, aproximadament el 70% de l’espai públic és ocupat pel cotxe. Una injustícia flagrant a la qual, malauradament, ens hem acostumat. Tanmateix, no són poques les veus que reclamem un canvi de paradigma, que impulsem accions directes i reivindicatives per una transformació del model, que apostem per situar les persones (i la vida!) al centre. Som entitats, cooperatives, agrupacions de famílies i, fins i tot, alguna administració pública que pretenem repensar la configuració de les nostres vides, recuperar l’espai públic, que parlem de dret a la ciutat, que impulsem actuacions comunitàries i que volem tenir viles on valgui la pena viure.
Desplaçar-nos a través de la mobilitat activa és beneficiar-te a tu i a totes, és pensar en l’avui i en les generacions que vindran, és pensar en el model de vida i de ciutat que volem viure i que volem deixar. És replantejar-nos quines són les necessitats reals que tenim i com les podem cobrir des de la proximitat, des de les relacions socials, la interacció, el suport mutu i el respecte per l’entorn. És fugir de lògiques individualistes, de la pressa permanent, de les rutines estressants, del soroll, dels fums, del lucre i del benefici per davant de tot i de tothom.
En aquesta lògica, és on s’emmarquen iniciatives com la de ‘La ciutat dels 15 minuts’, que reivindica que, aquest, hauria de ser el temps màxim de trajecte per accedir als serveis i activitats que donen resposta a les necessitats essencials: sanitat, feina, subministraments, cultura i esport (inclou zones verdes). El nostre benestar, doncs, a 15 minuts de casa. Per assolir aquest objectiu, però, cal impulsar elements de planificació urbana que així ho permetin i reorganitzar de forma integral el territori des de la visió espacial i temporal. Cal, doncs, que repensem quins són els factors indispensables per a la nostra vida quotidiana, per tenir vides plenes, per sentir-nos satisfetes i no anar corrents darrere el temps de forma contínua. En el mateix sentit, les ciutats 8 80, defensen que, si dissenyes l’espai urbà per una criatura de 8 anys i per una anciana de 80, estaràs fent ciutats i viles amables per al conjunt de la ciutadania.
Un tercer exemple seria la ciutat de les cures, que es contraposa a la ciutat productiva, model predominant on la mobilitat està basada en el vehicle privat i un sistema d’ús únic: el productiu. La ciutat de les cures, en canvi, cerca un replantejament total de l’espai: proposa una hibridació d’usos i que la mobilitat entre aquests sigui activa (caminant o en bicicleta). A més, la ciutat de les cures és biodiversa i reconeix la diversitat ciutadana.
Hem de repensar, doncs, les nostres viles per tal de teixir una trama urbana que propiciï espais de trobada, que faciliti el suport mutu, que ens apropi i ens faci sentir part d’un tot que ens abraça i ens acompanya. Per fugir de vides privades cada cop més privatitzades, caminem i anem en bicicleta per crear comunitat.
