‘Escanyapobres’: passió per la moneda

El realitzador Ibai Abad (La chica de la canción) signa Escanyapobres, una adaptació fílmica de la novel·la decimonònica de títol quasi homònim. L’escriptor Narcís Oller va construir una mirada torturada a la centralitat dels diners en les vides, a través d’observar l’avarícia d’un advocat interessat per aquells corrents literaris que reproduïen la realitat de manera més explícitament o implícitament crítiques. Amb la pel·lícula, Abad mira de traslladar a la pantalla l’atmosfera tèrbola i opressiva del llibre, alhora que incorpora elements nous al relat.

L’escanyapobres del film és Oleguer, un cobrador de deutes que ha esdevingut, a l’escalf del seu patró i mestre en les arts de l’explotació de vides- un emprenedor de la usura i la despossessió de propietats i negocis mitjançant el préstec amb interessos. Oleguer entra en contacte amb Cileta, la filla d’un pagès, quan pren possessió de la granja de la seva família per assegurar el pagament d’un crèdit. 

L’atracció que sent cap a ella matisarà l’autèntica passió de bona part dels personatges que habiten el film: el desig de diners. Abad erotitza aquesta passió com si d’una fília sexual es tractés, potser perquè la passió central dels qui viuen sota el capitalisme no pot ser altra que voler capital i anhelar el poder que aquest atorga (com s’afirma en un diàleg del film, “l’escriptura és més poderosa que l’espasa”).

Abad eleva la crítica a aquell capitalisme monstruós que incrementa la seva fortuna escanyant (literal i metafòricament) els altres. I ho fa a través d’un relat que pica l’ullet a les tradicions fílmiques del western i del cinema negre. 

L’arribada del ferrocarril, que el cinema de vaquers va emprar com a símbol de la vertebració institucional dels Estats Units i de final de l’època dels colons, il·lustra aquí la relació ambivalent que la cultura burgesa mantenia amb els avenços tecnològics. Perquè la innovació enriquia els grans empresaris de la industrialització, però alhora facilitava una major mobilitat de les persones i les seves idees, la qual cosa contribuïa a estendre els discursos transformadors o revolucionaris.

Els vincles que es relaten al film, suposadament amorosos però amb un evident interès econòmic, remeten a l’imaginari noir. I així ho evidencien els responsables de l’obra. De fet, no totes les escenes del film resulten convincents -l’original literari tampoc no temia incórrer en possibles excessos- i algunes escapades estilístiques poden grinyolar, si bé el conjunt resulta interessant. 
Òbviament, es poden qüestionar les llibertats que Abad i companyia es prenen per alinear el material amb gustos i algunes sensibilitats actuals. I, en certa manera, Escanyapobres és una manera possibilista de reinterpretar la versió original que podem trobar a biblioteques i llibreries, la qual cosa ens fa interrogar si una remescla esdevé ahistòrica quan reprodueix l’original en imatges actuals. 

Sigui com sigui, el personatge de Cileta pot servir de contrapunt a la figura negativa de Tuies (únic referent femení a la novel·la) i dissipar les connotacions misògines que adquiria en el text original. Les aparicions de la coprotagonista, que exerceix d’heroïna imperfecta de la classe treballadora, també serveix per alleugerir un clima malsà que posa a prova la resistència del públic. No en va, Cileta aporta aquell aire fresc que fa més respirables els ambients, alhora que inocula certa sentimentalitat en un grup humà despietat, encara que les seves motivacions no siguin fàcilment comprensibles ni estiguin exemptes d’interessos materials. 

Aquesta indeterminació pot generar confusió, però també esdevenir un pol d’interès, a més d’enrarir i fer complex el camí cap a l’ascens social de la dona. Un camí, més amarg que triomfal, que encaixa amb els desenllaços d’alguns clàssics de la novel·la realista romàntica (per exemple, El roig i el negre, d’Stendhal). De la mateixa manera que deixa una versió estranya i conflictiva d’aquells relats de triomf individual on també troben la revenja col·lectiva. Coses d’allò que la sociòloga Nancy Fraser (Capitalisme caníbal) ha definit -i criticat- com “neoliberalisme progressista”.