I si la família és part del problema (capitalista)?

L’escriptora Sophie Lewis és conscient, i ho explicita de manera constant al llarg del seu assaig Abolir la família, que la seva proposta té quelcom de desafiant. Que és quasi una heretgia social. En un context en què les acceleracions tecnològiques i les demandes infinites de productivitat laminen la capacitat de les persones per sostenir vincles, quan continuen tenint lloc múltiples discriminacions (de classe, d’ètnia, de procedència, de sexualitat...), ¿és oportú demolir la institució familiar? Al cap i a la fi, algunes famílies han estat el refugi econòmic, residencial, de recepció de cures o per algunes persones durant la concatenació de les crisis que anomenem segle XXI.

Sophie Lewis recorda als lectors que en molts casos la llar no és un refugi, sinó que té quelcom de presó

Lewis té arguments per defensar-ho. Recorda als lectors que en molts casos, massa nombrosos per a considerar-los anecdòtics, la llar no és un refugi, sinó que té quelcom de presó. I no solament pels casos de milions d’individus que pateixen maltractament i abusos de parelles o parents. Hi ha altres casos més subtils en forma de dependències econòmiques i legals, de por al buit de cures (o, més concretament, de por a l’absència de cures no remunerades) que imaginem fora de la família, i de moltes altres circumstàncies.

L’exposició de l’autora parteix de la seva perspectiva anglosaxona, encara que també té en compte referents d’altres contrades. Durant el recorregut d’aquest manifest, que té una evident vocació persuasiva, conjura una mena d’Internacional transhistòrica de l’abolició de la família. És una tradició on caben diverses autories i moviments més o menys vinculats a la crítica de la institució familiar com a estructura opressiva: compareixen l’amor roig de l’Alexandra Kol·lontai, de la Revolució Russa, l’autonomisme obrer feminista de Mariana Dalla Costa o el feminisme radical de Shulamith Firestone.

En el llibre també hi ha espai per Marx i Engels, per la crítica de les relacions entre la família i la propietat privada, i la transmissió d’aquesta a través de l’herència

En el recorregut també hi ha espai per Marx i Engels, per la crítica de les relacions entre la família i la propietat privada, i la transmissió d’aquesta a través de l’herència. Una propietat privada que s’entén -sovint a contracor (no deien que la propietat privada és un robatori?)- com una estratègia defensiva vers les dinàmiques de precarització i fragilització de les vides. I d’aquí la pregunta: ¿el salvavides de la propietat, i de la família com a grup de propietaris, contribueix a fer més ‘vivible’ el sistema que ens oprimeix, al fet que aquest continuï en peu?

Abolir la família és una proposta polèmica. No arriba a les cent pàgines i els capítols se succeeixen amb una gran rapidesa, la lectura dels quals pot ser complementària a la de L’abolició de la família, de M. E. O’Brien. Ambdues obres tenen una sintonia considerable i coincideixen en alguns punts (cadascuna fa una genealogia dels moviments abolicionistes de la família com a nucli d’organització de les vides en societat), per bé que el llibre d’O’Brien és més extens i, òbviament, més detallat. O’Brien, per exemple, fa aportacions convincents sobre la insostenibilitat efectiva de les famílies nuclears en un context de cansaments i faltes de temps crònics. Ve a dir-nos que no hem de matar la família, que potser només li hem de fer l’eutanàsia perquè ja està terminal.

L'exploració de l'autora es fonamenta en la possibilitat que, tot i que és massa arriscat, efectivament la família pot arribar a desaparèixer

És possible que Sophie Lewis faci un exercici més intel·lectual. Al cap i a la fi, ella mateixa escriu que “està gairebé convençuda” que abolir la família és massa arriscat i poc estratègic. No està convençuda del tot -diu- i la seva exploració es fonamenta en la possibilitat que, efectivament, la família hagi de desaparèixer.

Potser és prou estimulant i enriquidor mirar de pensar una altra societat amb unes altres cures, menys associades amb un cercle tancat de vincles predeterminats i amb el recurs als mercats. I en aquest sentit, com escriu l’autora, potser la família és un escut que hem escollit per sobreviure a una guerra (contra les explotacions, contra les discriminacions), per acabar sentenciant: “però si no podem permetre que s’abaixi aquest escut, potser hem oblidat que la guerra no ha de durar per sempre”.

LLIBRE