‘Barrio’: joves sense futur (dels anys noranta)

Després de debutar en l’àmbit del llargmetratge amb Familia, una comèdia negra en espais reduïts, el realitzador Fernando León de Aranoa va intentar construir un món, o reflectir-lo, a Barrio. El cineasta madrileny va tractar la història de tres joves de la perifèria de la capital espanyola que miren de sobreviure la calor i el tedi de les vacances d’estiu.

El protagonisme es reparteix entre el trio, però acaba predominant la figura de l’impulsiu Rai, que sembla conscient de la falta de futur i es rebel·la de manera confusa, i de l’introspectiu Javi. El film s’ha recuperat en una edició videogràfica en suport Blu-ray, acompanyada d’entrevistes breus, imatges del rodatge, un videoclip del grup musical Hechos contra el Decoro i un llibret informatiu escrit pel crític Xavi Sánchez-Pons.

En la seva faceta de descripció d’un entorn, aquest drama social -ple d’humor i també de duresa- ens trasllada als barris de la perifèria madrilenya habitats per la classe treballadora. No busca cap mirada idealitzada, així que apareixen els monstres habituals: el tràfic de drogues a petita escala, les addiccions, la violència intrafamiliar… De la mateixa manera que sovintegen els desitjos més o menys abstractes de fugida, riquesa o senzillament de capacitat de consum. Al llarg del camí, apareixen algunes dreceres tragicòmiques -per exemple, treballar de repartidor de pizzes sense motocicleta, a cop de viatges en autobús i carreres extenuants- i aquella comunicació interpersonal brusca que l’escriptor George Orwell (El camino a Wigan Pier) explicava com una diferència fonamental entre el proletariat i la burgesia.

El segon film de León de Aranoa es va estrenar l’any 1998. Eren temps en què alguns responsables polítics parlaven del mestissatge i de les ciutats multiculturals. La banda sonora escollida reflecteix aquest context, en incloure’s temes de Mano Negra, Cheb Mami o Amparanoia. Tot i això, Barrio ens dibuixa uns paisatges ètnicament homogenis de pells blanques morenes. En una escena del film, s’escenifica una realitat que va més enllà dels discursos propagandístics: persones migrades en un espai subterrani del metro, cosa que visualitza com les urbs multiculturals s’estructuraven -i encara s’estructuren- en clau segregada.

Entre gestos de poesia, humor i esclats d’horrors quotidians, Barrio es construeix com una pel·lícula d’iniciacions: l’atracció sexual en l’adolescència, les servituds del mercat laboral, la temptació de la delinqüència. I també sobre la desesperació relacionada amb els paupèrrims ingressos econòmics de la classe treballadora. La pel·lícula està marcada per algunes casualitats i una pàtina d’ironia general, com el fet que al protagonista li toca un premi menor de la loteria del capitalisme, però en forma d’un objecte car que no pot utilitzar.

León de Aranoa se submergeix en aquesta desesperació implícita, o en la desídia enganxosa, que projecten uns personatges per qui no sembla que hi hagi cap possibilitat d’allò que s’anomenava l’ascensor social. El trio protagonista vaga pels carrers per matar el temps, amb posat decidit i entre sons de música urbana, abans que els atropelli -o els dispari- una vida adulta amb sabor de derrota i mort en vida. El barri és un espai on trobar petites complicitats, territoris familiars, però allà no s’entreveu cap celebració de la vida comunitària. Perquè el barri també es representa com una presó social a l’aire lliure, de la qual difícilment es pot escapar. I, quan es fa, potser és amb els peus per davant.