Back to top

Olor de carbó i pobresa: confessions d’Orwell

Ignasi Franch
19 abr. 2023

A principis de 1936, George Orwell va decidir fer un viatge pel nord d’una Anglaterra en crisi. El que seria l’autor de 1984 no era un turista de la pobresa: tot i ser un fill d’un cert estament associat als cossos funcionarials de l’Anglaterra imperialista, l’escriptor ja havia explicat algunes experiències de vulnerabilitat econòmica extrema a l’obra Sense ni cinc a París i Londres. Durant el procés de preparació d’El camino a Wigan Pier, va capbussar-se en els espais d’una classe obrera que patia unes penalitats marcades pel context -les ramificacions de la depressió econòmica posterior al crac del 29- i el mateix sistema.

L’Anglaterra que conjura la ploma d’Orwell és asfixiant. La seva prosa impacta des de l’inici: tot sembla cobert pel sutge o pel fum que alimentava la industrialització

L’Anglaterra que conjura la ploma d’Orwell és asfixiant. La seva prosa impacta des de l’inici: tot sembla cobert pel sutge o pel fum del carbó que alimentava el motor de la industrialització, i marcat per la brutícia, per l’abandonament, per les dificultats en l’accés a l’aigua potable. Els paisatges humans són més variables, perquè també hi ha moments de simpatia i cordialitat, però sovintegen els retrats d’una certa brutícia ètica. Se’ns parla d’horribles cases d’hostes, de petits propietaris miserables capaços de fer una assegurança de vida a un pensionista amb càncer mentre anhelen la seva mort.

Alhora, el novel·lista anglès valora que “els intel·lectuals podem pensar perquè els miners extreuen el carbó”. Amb tot, l’escriptor defuig la idealització de la classe treballadora. Es recorda com un jove socialista que empatitzava amb els obrers a través de llibres com La gente del abismo, de Jack London, però que continuava odiant-los i menyspreant-los quan els tenia davant.

En aquest aspecte, l’autor se sincera obertament. Ens transmet que la seva butxaca s’assemblava a la d’un obrer que no arriba a final de mes, però la seva manera d’expressar-se i de comportar-se estava més a prop de les formes i les formalitats de l’elit. Ens parla de l’olor de la pobresa, que considera que no es pot ignorar, però que tampoc no s’ha d’idealitzar (perquè comportaria naturalitzar les desigualtats materials que faciliten que existeixi). I acaba transmetent la dificultat de desfer-se de la classe, de l’esnobisme adquirit. D’alguna manera, l’autor es resigna a sentir una certa estrangeria en les seves convivències amb uns obrers que, encara que el rebin amb generositat, també l’observen com algú ‘diferent’.

Totes les reflexions sobre la identitat social, cultural i econòmica, sobre les relacions entre classes, es fan més espinoses a mesura que avança el llibre

Totes aquestes reflexions sobre la identitat social, cultural i econòmica, sobre les relacions entre classes, es fan més espinoses a mesura que avança el llibre. La segona part del volum s’allunya del quadern de viatge i esdevé un assaig polèmic. Ell mateix assumeix les limitacions de la seva exposició, admetent que no disposa de dades exactes i que només descriu allò que ha vist i viscut. Es troba a faltar algun tipus de suport (analític, estadístic) al seu relat, encara que els números no ho expliquin tot (es poden comunicar amb xifres les conseqüències humanes de viure en una casa de quatre llits per a vuit persones?). 

La crítica d’Orwell és ferotge i diversa, un metrallament dialèctic a la societat contemporània. No es poden abastar tots els fils del seu discurs, ni tan sols a manera de resum sumaríssim. Ataca aquells que viuen a les colònies per poder “jugar a ser cavallers” gràcies a l’explotació de l’altre, destrossa el gruix de la literatura socialista, assenyala els problemes dels subsidis i les beneficències del capitalisme... Però també es qüestiona a ell mateix com a intel·lectual d’esquerres amb privilegis (“fins i tot estant al llindar de la inanició, mantinc certs drets inherents al meu estat burgès”, afirma).

L'autor transmet malestar des de les esquerres i cap a les esquerres, amb arguments que connecten amb els discursos avui transmeten certa nostàlgia obrerista

George Orwell transmet malestar des de les esquerres i cap a les esquerres, en alguns casos amb arguments que connecten amb els discursos avui transmeten certa nostàlgia obrerista. Però no sols això: critica les elits intel·lectuals progressistes per estar allunyades de les persones treballadores i condemna el que considera excentricitats -com el vegetarianisme-, ja que per ell poden allunyar “l’home normal” d’una causa socialista que és un bé superior.

Amb les seves limitacions i sedassos, El camino a Wigan Pier continua sent un recorregut útil. No únicament ho és per la vivesa del seu relat de viatges i vivències, sinó també perquè incita a qüestionar el funcionament del món... i també a qüestionar-nos com el vivim i compartim.

LLIBRE

TÍTOL: El camino a Wigan Pier

AUTORIA: George Orwell

TRADUCCIÓ i NOTES: María José Pinto

EDITORIAL: Akal, 2022

PÀGINES: 272

Autoria: 
Ignasi Franch