Quan Bulgakov satiritza el productivisme estalinià

Un zoòleg descobreix un raig que canvia la manera en què fertilitzen els ous. En un primer experiment, el professor Pèrsikov comprova que pot fer créixer granotes voraces i de gran mida a alta velocitat. El personatge és un home absorbit pels estudis i amb tendència a la misantropia. Sembla estimar més la ciència que uns éssers humans que contempla com a portadors de molèsties i distraccions, tot i que la ciència avança gràcies als humans i, suposadament, en benefici d’aquests.

Els ous fatídics és una novel·la curta de ciència-ficció amarada de sàtira. Mikhaïl Bulgakov (El mestre i Margarida) va signar l’any 1924 una barreja de comèdia de costums plena de personatges pintorescos amb una novel·la d’esdeveniments fantàstics amb rerefons polític. La seva premissa l’agermana amb El hiperboloide del ingeniero Garin, on ments criminals aspiren a poders absoluts. La proposta de Bulgakov, però, va més en la línia d’una altra obra soviètica coetània: Nosaltres, la distopia crítica del totalitarisme que va escriure Yevgueni Zamiatin, una altra obra que qüestiona el projecte soviètic des de la mateixa URSS.

Bulgakov va ser molt criticat per opinadors adeptes a l’estalinisme, i afirmava que va passar penalitats econòmiques derivades dels vetos i les prohibicions per obtenir determinades feines. Mitjançant aquesta juganera ‘nouvelle’, l’autor va atacar la burocràcia, les investigacions opaques -i un xic kafkianes- de la policia política, el periodisme servil (i propagandístic, i sensacionalista) i l’aplicació de la ciència per part de polítics sense coneixements ni prudència. Una interferència que pot llegir-se com una variació de la censura que ell mateix va patir.

Els plantejaments de Bulgakov van més enllà de la crítica a la burocratització o a la falta d’independència política dels professionals: també denuncia la fascinació pel productivisme que compartien el capitalisme i el comunisme. En aquest aspecte, anticipa la magnífica sàtira que l’escriptor txec Karel Capek va publicar una dècada després: La guerra de les salamandres. Amb la diferència, però, que no sols connecta amb la literatura de l’Europa de l’Est. De forma implícita també reconeix el deute amb H. G. Wells quan esmenta les seves obres, L'illa del doctor Moreau, L’aliment dels déus, i, en la deriva apocalíptica de la ficció, recorda La guerra dels mons.

En un gest potencialment autoparòdic, Bulgakov ridiculitza un protagonista que podria ser un alter ego seu: un erudit amb una relació problemàtica amb l’establishment que no es declara oposat a la revolució, però que genera sospites. Amb tot, potser va ser més problemàtica la seva crítica a les institucions, de qui retreu que no són capaces de donar resposta a una amenaça, cosa difícil d’acceptar per un règim totalitari. En canvi, la ciutadania, es representa com aterrida, indefensa, procliu als linxaments incontrolats i, per tant, incòmodes pel poder. Tot acaba amb un gest irònic, subratllat en el mateix títol de l’últim capítol.