Uns monstres devoren el planeta i es diuen corporacions

El docent David Whyte relata en el breu i contundent assaig Ecocidio una història de lluita per la supervivència: hem de matar les corporacions abans que aquestes ens matin. Aquesta figura jurídica és, segons l’autor, “la invenció humana més mortífera”. El lletrat defensa que s’ha de reformular tot un entramat de legislacions i tractats que faciliten la impunitat de dirigents, executius i accionistes.

Whyte treballa camins que poden recordar a assajos previs, com La corporación criminal. La seva mirada, però, està especialment enfocada a dimensionar el paper de les societats corporatives en l’escalfament global i el deteriorament del planeta. Es reprodueixen algunes dades desoladores (100 corporacions emeten el 71% dels gasos amb efecte hivernacle), que ens recorden l’escàs poder del ciutadà-consumidor davant l’enorme capacitat contaminant de la maquinària corporativa. Per aquest motiu, l’autor insisteix en la necessitat d’intervenir en el principi de la cadena: prohibir que s’extreguin combustibles fòssils i que es produeixin béns de consum elaborats amb productes contaminants, en lloc de dificultar o desincentivar que aquests es facin servir.

L’autor d’Ecocidio dedica un capítol de l’assaig a repassar el procés de formació i apoderament de l’actual figura jurídica de la corporació, reforçant el relat amb anècdotes prou indignants. També s’ocupa del paper decisiu d’aquestes entitats en l’espoli colonial i neocolonial. En aquest punt, construeix ponts amb un present marcat pels desafiaments mediambientals: tant el colonialisme com la globalització neoliberal formen part de l’acceleració de l’economia que dur la naturalesa al límit i més enllà. I la corporació és, en aquesta línia, el producte més refinat d’un capitalisme despersonalitzat i financeritzat que eludeix les responsabilitats i els costos de les seves decisions.

De manera implícita i explícita, l’obra esdevé una crítica de present i una advertència de futur: els programes contra l’escalfament global, destinats a propiciar una reconversió econòmica i unes maneres de viure i viatjar que atenuïn l’emergència global, no es poden deixar en mans de les multinacionals. Si bé Whyte obsequia pel camí algunes frases, completament comprensibles, a través de les quals mostra la desconfiança vers el paper dels estats en la regulació de les accions corporatives.

Ecocidio ens regala algun moment que no desentonaria en una comèdia negra. Recull que les projeccions de les petrolieres BP i Shell pronostiquen que mantindran la rendibilitat del seu negoci malgrat que la temperatura mitjana del planeta pugi un 5%, tot i que alguns autors assenyalen que això suposaria una enorme quantitat de morts i la formació d’un planeta “nou i irreconeixible”. Aquestes previsions poden recordar aquell diàleg de Teléfono rojo, ¿volamos hacia Moscú?, on s’albira un escenari de recuperació econòmica en un context d’holocaust nuclear i mort de l’espècie humana. És un recordatori tragicòmic que la locomotora del capitalisme desfermat s’imagina gairebé emancipada de la humanitat que l’ha posat en marxa; i que no s’aturarà si no forcem el fre d’emergència.