Repensar el model d’habitatge i el vincle amb el món rural és bàsic per al procés de transició ecològica en el qual ens trobem immersos. Les propostes des de l’Economia Social i Solidària poden afavorir la revitalització local i la creació de comunitats intencionals compromeses amb un desenvolupament sostenible del territori.
Quants de vosaltres viviu en un pis de propietat (que no estigui hipotecat)? Quantes compartiu espais amb les veïnes, més enllà del replà, l’escala i l’ascensor de l’edifici? Quina vinculació teniu amb el món rural? Quants coneixeu ramaders i ramaderes de carn i ossos? Sabeu dir el nom de persones que es dediquin a cultivar aliments?
Actualment ens trobem amb un model convivència i d’accés a l’habitatge totalment deslligat de les persones i molt allunyat de les necessitats bàsiques d’un part important de la població. El model imperant promou la propietat privada com a règim majoritari de tinença i la compra com a forma d’accedir-hi, perpetuant així la concepció dels immobles com un producte a través del qual podem enriquir-nos. I és que, mercantilitzant-lo, no garantim el dret a un habitatge digne, sinó que perpetuem aquella màxima coneguda com “cases sense gent i gent sense casa”.
Aquesta tendència va lligat al model d’urbanocentrisme, on les grans ciutats acumulen més de la meitat de la població mundial en una superfície que només equival al 2% de tot el territori. Ciutats que acumulen el 75% del consum energètic mundial i el 70% de la producció dels gasos amb efecte hivernacle. Tal com diu Gustavo Duch, no sabem conrear els aliments, no sabem encendre una foguera, ignorem els usos de les plantes medicinals o com produir la nostra energia… En definitiva, no ens queda cap sobirania.
A més a més, generem formes de convivència aïllades i individualistes en què les converses que tenim amb els veïns sovint es redueixen a l’intercanvi verbal. Un fet que es produeix perquè no compartim espais comunitaris i releguem les necessitats relacionals en un segon pla.
L'habitatge cooperatiu en cessió d’ús és una alternativa digna d’accés a l’habitatge, per la qual l’immoble es concep com un dret d’ús i no d’especulació. Tenint com a base una organització participativa, les persones no tenen l’edifici en propietat (per tant no poden comprar, vendre ni especular amb ell) però sí a utilitzar-lo de manera indefinida mitjançant el dret d’ús. Així és com transformem l’habitatge cap a percepcions més comunitàries de gestió.
És llavors quan observem que la propietat col·lectiva permet transformar la concepció de l’espai domèstic quotidià i generar formes de viure poc habituals als edificis dels municipis i ciutats, ja que la vida es desenvolupa de forma comunitària i amb espais compartits per a usos concrets.
La possibilitat de compartir aquests espais afavoreix la convivència, fa que ens adaptem als canvis en l’estructura familiar i reduïm costos econòmics, però sobretot ens permet disposar de racons que els habitatges privats no disposen, com ara una sala polivalent, un taller o habitacions per a convidats. A més a més, faciliten el suport mutu i compartir algunes de les tasques reproductives, com poden ser cuinar, criar els infants o fer la compra. Una circumstància que, entre altres aspectes, té l’avantatge de promoure que les tasques es reparteixin igualitàriament i, per tant, que es trenquin els rols de gènere tradicionals.
Aquestes noves comunitats tenen la virtut d’establir sistemes de convivència basats en la intencionalitat, la qual cosa porta a un empoderament popular que facilita l’obtenció d’un habitatge prou digne per relacionar-se amb l’entorn de manera respectuosa.
Quan parlem de vincle amb el territori i una comunitat responsable, ens referim a buscar l’equilibri entre els aspectes econòmics, socials, ambientals i culturals locals. No parlem de concebre el territori com un coworking per treballar i prou, ni tampoc per potenciar un desenvolupament a base de segones residències i un turisme de cap de setmana; al contrari: es tracta de generar activitats econòmiques que procurin una distribució equitativa de les rendes en què els beneficis es reinverteixin dins del territori.
Intercanviar coneixements, recuperar els costums de les generacions més antigues i locals i trobar l’encaix entre els hàbitats de tota la vida i les noves iniciatives poden ser, entre d’altres, parts de la transició ecològica que plantegen aquestes experiències. De la mateixa manera que s’incardinen en aquest objectiu la bioconstrucció, el comerç de proximitat, el consum responsable i la gestió pública i cooperativa de l’aigua i els boscos.
Aquesta via és el camí mitjançant la qual podem generar projectes enxarxats per a descobrir sinergies, a la vegada que potenciem, creem i reforcem les xarxes existents, generant vincles forts i duradors per assolir una resiliència comunitària.
