Energia eòlica? Aquest no és el debat
L’energia eòlica i la solar fotovoltaica, pel seu grau de maduresa tecnològica i el seu cost de generació, són les fonts d’energia renovable que lideraran la transició energètica, i seran imprescindibles en la lluita efectiva contra el canvi climàtic. A Catalunya, aquestes dues fonts, són la clau per assolir els objectius de 2030, cobrir el 50% del consum d’energia elèctrica amb renovables, i el 100% el 2050.
Què implica? Vol dir posar en marxa 4.090 MW de nova capacitat eòlica i 6.000 MW de fotovoltaica en 10 anys.I això és molt? Per il·lustrar-ho, només cal saber que des de 1984, en què es va instal·lar el primer generador eòlic, fins avui només hem instal·lat 1.270 MW. En menys de deu anys hem de multiplicar per tres el que hem fet en més de trenta. Ah! I les xifres de la fotovoltaica encara esgarrifen més. Però atenció, per tal que aquesta nova eòlica generi l’electricitat necessària per assolir els objectius marcats, s’han d’instal·lar en zones amb vents moderats, molt freqüents i poc ratxejats. És cert que els aerogeneradors han millorat molt i produeixen més a un cost menor, tant que, amb els models de fa 15 anys necessitaríem instal·lar quatre vegades més màquines per obtenir la mateixa energia! De la mateixa manera, si no instal·lem els aerogeneradors als llocs idonis, se n’hauran de posar molts més per produir el mateix, tot plegat un disbarat econòmic i territorial.
Aquests llocs, que es coneixen i estan ben estudiats, no es troben distribuïts per tot Catalunya, tot el contrari es localitzen a poques comarques. Aquestes són les premisses de qualsevol debat raonable sobre l’energia eòlica a Catalunya. A partir d’aquí, quin ha de ser el model? Els territoris que més consumeixen han de compensar als que produeixen? Com s’ha de fer? Aquí estem parlant de política i de model econòmic, i es pot militar entre l’ultraliberalisme i l’extrem-anarquisme. Però la política no pot obviar l’objectiu: Catalunya ha de ser sostenible, eficient i sobirana energèticament.
Des d’EolicCat donem suport a totes les iniciatives que ho facin possible. Les d’inversió pública, les de subscripció popular o cooperativa, les de col·laboració publico-privada o les dels inversors privats. Per arribar als 4 GW eòlics del 2030 caldrà invertir 4.000 milions d’euros, i per tant necessitem la capacitat inversora dels privats, però també la implicació ciutadana que aporten els projectes comunitaris.
L’eòlica és un actiu totalment compatible amb l’activitat agroindustrial, i suposa una gran oportunitat pel territori. En cap cas se la pot responsabilitzar del despoblament. Per exemple, a la Terra Alta mai hi havia hagut tants cellers operatius i tampoc s’ha aturat la sagnia de població. Tot suma, i és que els nous parcs proporcionaran un miler de llocs de treball fixes. Si parlem de paisatge, els aerogeneradors han de ser un símbol de la Catalunya sostenible i sobirana energèticament. I és que l’única alternativa a no aprofitar aquesta energia autòctona, són comarques com l’Alt Camp o l’Empordà, travessades permúltiples línies MAT d’alta tensió que ens portin l’energia verda d’Aragó o França.
A Alemanya ho tenen clar: la prioritat és la lluita contra canvi climàtic i la millor arma és l’ús massiu de renovables. Aquesta ha estat la base del pacte entre partits polítics, sindicats, societat civil i grups ecologistes. Ho han vist clar, si el canvi climàtic avança, no quedarà ecosistema per defensar.
Per un model veritablement sostenible
Catalunya compta actualment amb 43 centrals eòliques amb una potència instal·lada de 1.271MW i 812 aerogeneradors, repartits en 43 municipis i 11 comarques. Això representa un 10,7% de la potència elèctrica instal·lada a Catalunya, amb una producció elèctrica del 5,7% del total. Si ho comparem amb el conjunt estatal, Catalunya està per sota tant en potència eòlica instal·lada (22,6%) com en producció elèctrica (18,4%). Des d’aquest punt de vista, totes estaríem d’acord que caldria incrementar aquests percentatges si realment volem una transició energètica per fer front als impactes del canvi climàtic que ja són evidents.
I és en aquest context que el Govern de la Generalitat va aprovar el Decret Llei 16/2019, de 26 de novembre, de mesures urgents per a l'emergència climàtica i l'impuls a les energies renovables, convalidat pel Parlament de Catalunya amb el vot favorable de tots els grups excepte el de la CUP-CC. Tanmateix, la qüestió no està només a plantejar la necessitat d’implantar més energia eòlica, totalment necessari per fer la transició energètica, sinó en el com es produeix aquesta instal·lació i com repercuteix en l’àmbit territorial.
Si analitzem els resultats del primer boom de l’energia eòlica (2000-2013), veurem que ni hem assolit una representació significativa de l’energia eòlica en el mix de producció elèctrica, ni la manera com es va produir la implantació ha contribuït al desenvolupament dels territoris atenent a les expectatives que promotors i Generalitat de Catalunya van explicar al seu dia.
L’actual model eòlic ha comportat un procés de concentració empresarial, amb un 66% de la potència eòlica a l’Estat espanyol en mans de sis empreses (les cinc de la patronal elèctrica i Acciona), amb una concentració territorial significativa, doncs el 40,6% de la potència eòlica es troba instal·lada a les Terres de l’Ebre.
Aquest model, a més, no ha contribuït al desenvolupament dels territoris on estan les centrals. En l’àmbit retributiu, només aporten als ajuntaments el 3,4% del que facturen, tenint en compte que un percentatge correspon a convenis entre ajuntaments i empreses que són, en el millor dels casos, alegals, si no directament il·legals. I també l’impacte laboral en els municipis eòlics sé pràcticament nul, amb un 0,7% de la població ocupada que treballa a les centrals. I el 80% dels municipis eòlics (31 de 39 municipis) han perdut població els darrers deu anys.
Doncs bé, el Decret Llei 16/2019 aprovat el novembre passat no estableix cap millora en els ingressos dels ajuntaments, que es veuen exclosos de qualsevol sistema de presa de decisions sobre l’acceptació i integraciód’aquest model, alhora que lamina les competències urbanístiques dels municipis passant per sobre dels Plans d’Ordenació Urbanística Municipals (POUM).
Davant aquest panorama, cal fomentar un model d’autosuficiència local/comarcal i de “collita” territorial, tot impulsant una transició energètica de baix a dalt, com a Alemanya amb la fotovoltaica (80% en mans de la ciutadania) o l’eòlica (el 50%). També caldria establir criteris territorials, paisatgístics i econòmics dels grans projectes a partir de la participació ciutadana i fixar les retribucions econòmiques que han de percebre les comunitats locals. I mentre això no es resol, establir una moratòria en la implantació de grans centrals eòliques.
Pot ser també t’interessa
