La prestigiosa realitzadora mexicana, autora de films com El lugar más pequeño del mundo, va presentar el seu darrer documental al festival barceloní L’Alternativa. El Eco és un bell retrat de la maduració de tres noies en una localitat rural marcada per un clima extrem, per la falta de feina i la migració. Huezo ens mostra com un fort sentit de la comunitat serveix de dic de contenció a les fragilitats econòmiques.
Ha suposat un canvi en la manera de narrar una història. En canvi, per la meva nova pel·lícula, m’he acostat a la ficció, que és un llenguatge diferent, tant a l’hora de crear les seqüències com emplaçar la càmera, si bé estèticament, no crec que les coses hagin canviat tant. I, pel que fa a com m’acosto a la realitat, ho faig igual que sempre: em submergeixo a l’univers que em disposo a retratar, en les vides de la gent. Acostumo a estar molt temps acompanyant-la en les seves activitats quotidianes.
En el cas d’El Eco, quatre anys en anar a la localitat en diversos moments, sembrar amb les persones d’allà, sortir amb les ovelles i estar dies sencers a l’escola. En total, el rodatge va durar un any. I és que, per primera vegada, filmava sense tenir un pla preestablert, la qual cosa va fer que intentés ser-hi, gaudir, mirar la vida a través d’aquests nens i atrapar coses que aparentment són senzilles. Amb tot, vaig aprendre que explicar coses senzilles és molt complex.
No volia fer un retrat romàntic del món rural, sinó mostrar que també hi ha molta fragilitat i moltes dificultats, com ara el saqueig dels recursos naturals, per exemple. De la mateixa manera que els habitants s’han d’enfrontar a un clima extrem que mata els seus animals o provoca que collites minvin en els períodes de sequera… I l’economia és brutal, ja que empeny a moltes persones a migrar.
En el món camperol mexicà i llatinoamericà. Un món que sovint s’oblida i en el qual no hi ha feina i la gent viu i menja el que sembra. En el cas d’El Eco, els homes sovint treballen com a operaris en obres llunyanes i tornen a casa un cop o dos al mes, alguns d’ells dels Estats Units. I és que el món camperol sempre ha estat als marges de les economies neoliberals, de manera que, quan una família perd la collita, sovint no compta amb assegurances i només li queda l’opció de migrar.
Com et deia, molts homes joves treballen lluny i tornen cada cap de setmana, cada mes o cada dos mesos… I, encara que n’hi ha que romanen en la comunitat, la majoria són avis que estan amb el ramat i cuiden la collita. Allà, l’edat productiva dura tota la vida. I certament podria haver-los mostrat més, però fer una pel·lícula suposa decidir què queda dins d’ella. És un procés de descartar.
Sí, i és part de l’essència del poble, estar en el caràcter i la identitat dels nens. No hi ha cooperatives organitzades, però la gent s’ajuda, i quan algú està amb la sembra o la collita, altres persones li donen un cop de mà.
Va ser una de les situacions més crítiques de la producció. No ens ho esperàvem, vam haver de sobreposar-nos i veure com construíem la pel·lícula sense ella. Alhora, va ser un moment commovedor que guardaré sempre. La família em va avisar que l’àvia s’estava morint i que havia d’anar-hi immediatament si em volia acomiadar. No estàvem rodant en aquell moment, però vaig agafar una càmera i vaig anar-hi amb l’Ernesto (Ernesto Pardo, director de fotografia del film).
Aquella nit va començar a arribar gent a cavall, en ruc, caminant... no solament d’El Eco, també dels pobles de la rodalia. Duien pans, preparaven cafè, feien bullir unes olles enormes i entraven a l’habitació per cantar per l’àvia. Quan estava editant, em vaig adonar que el documental honora la mort. No pas a l’estil de les meves pel·lícules anteriors, que parlen com la violència arrabassa la vida a Mèxic o El Salvador. Allà, la comunitat fa un acompanyament fins que la família comença a prendre aire.
Sí. L’encàrrec de dirigir Noche de fuego em va arribar quan intentava allunyar-me d’aquesta foscor de treballar amb temes molt durs durant quinze anys. Necessitava que la meva ànima descansés, però no podia negar-me a un projecte com aquell: tenia ganes de fer una primera ficció i els personatges eren meravellosos… Ja havia trobat el projecte d’El Eco, que m’ha permès reconnectar amb aquesta necessitat de treure’m tanta foscor del meu cor.
Una pel·lícula dedicada al fet de créixer. I és que estic enmig de la criança de la meva filla, que acaba de complir dotze anys i està deixant de ser un nen. És un moment de l’existència fugaç, fascinant i màgic, del qual volia captar un trosset i guardar-me’l. I també aprofitar per parlar del vincle amb la terra i d’aquesta consciència profunda que la vida està a la terra. És una cosa que permeabilitza la visió del món que tenen els protagonistes del film.
