Back to top

Susanna Helke: “Els estats nòrdics eren l’últim refugi que s’havia de mercantilitzar”

Ignasi Franch
25 nov. 2022

Ruthless times, de la realitzadora finlandesa, és una de les propostes més peculiars que inclou la programació de L'Alternativa - Festival de Cinema Independent de Barcelona

El film de Susanna Helke aborda la privatització de les residències de gent gran a Finlàndia. Entre el documental basat a observar la vida d’infermeres i residents, intercala escenes on les professionals canten protestes, queixes i laments que escenifiquen, d’una manera visualment poderosa, la dimensió grupal i col·lectiva del problema. I també ofereixen un toc elegíac i alhora indignat, que resulta adient per tractar el deteriorament de les cures a les persones que encaren el final de les seves vides.

 

Al teu film apareix la frase “ruthless times in wealthy Finland” (“temps sense pietat a la pròspera Finlàndia”). Des de l’Europa mediterrània som més o menys conscients que a tot el continent s’ha retallat la despesa social, però veiem l’Europa nòrdica co

Els països nòrdics tenen sistemes públics més sòlids, però també s’han afeblit. Pensa que eren una mena d’últim bastió de diner públic disponible, l’últim refugi que s’havia de mercantilitzar. I això és el que està passant després que comencés aquesta mena de rentada de cervell segons el qual externalitzar serveis és màgicament més eficient… A Finlàndia, no s’ha necessitat cap cop d’estat ni una catàstrofe natural, com els que repassava Naomi Klein a La doctrina del xoc. I crec que és oportú recordar que cap lloc està a recer d’aquest paradigma, sinó que tothom pot ser xuclat al mercat neoliberal. Res és comú, compartible, de tothom. Tot ha de lucrar algú. Només ha calgut repetir i repetir expressions burocràtiques com “susteinability gap” (diferencial de sostenibilitat, que fa referència a la diferència entre la despesa pública que es du a terme i la que suposadament resultaria sostenible).

Una de les persones que apareixen al documental destaca que els ciutadans semblen haver interioritzat aquest concepte...

Sí, fins i tot els jubilats. Parlen d’ells mateixos amb ironia: “Som massa jubilats, potser ens haurien de dur darrere del graner i… ja saps…”. És una manera de combatre la sensació que la societat els pregunta per què continuen aquí vius.

Per tant, si bé hi ha un distanciament a través de l’humor negre, que aquests marcs discursius s’acaben introduint en les nostres ments. El neoliberalisme no solament és un sistema econòmic, sinó una manera de viure i de concebre la realitat?

És clar. Ni tan sols ens deixa imaginar que les coses poden ser diferents. Posa en suspens la política i acaba amb les negociacions, perquè afirma que les coses són com són i no podem fer-hi res. Aquesta mena de llenguatge ‘econoburocràtic’ és violent, ja que naturalitza la indiferència. Hi ha més persones grans que abans, sí, però això no significa que no puguem cuidar-les. Quan hi ha una guerra, bé que apareixen les maneres de finançar-la! Depèn del que considerem que és una necessitat. A més, es defensen coses completament irracionals, com ara que no hi ha diners i que, per aquest motiu, hem de privatitzar serveis, però alhora hem d’invertir el mateix diner públic que se suposa que escasseja per pagar-los a les companyies privades, que esperen lucrar-se’n. D’on venen els beneficis?

És que són companyies tan eficients, tan eficients!

Exacte. Al final, les corporacions fan el que es pot esperar d’elles: cuidar els seus accionistes. Quan la gent se sorprèn perquè ofereixen un servei horrible, penso: “Què esperaves? El benefici surt d’això”. A més, els hi encanten les residències de gent gran perquè són un negoci previsible. Attendo -el gegant privat dels serveis sanitaris a la qual s’al·ludeix en el documental- ha anat abandonant altres serveis relacionats amb la sanitat, perquè poden haver-hi malalties imprevistes, etcètera. A les residències saps que la gent entra, hi passa uns anys, mor, i arriba un nou resident. Quan els ancians tenen malalties greus, a més, se’ls trasllada a l’hospital públic i ho paga l’Estat.

No reculls comentaris sobre l’atenció remota ni la inclusió de la robòtica en l’assistència a les persones grans. Implícitament, però, sembla que les representis com a fenòmens desagradables i de vegades ridículs.

És evident que la teleassistència i els braçalets són coses que poden ajudar, però en realitat s’utilitzen senzillament per estalviar diners. De manera que se’ns venen les bondats de l’atenció domiciliària, quan només és una forma de facilitar que continuï a casa seva gent que requereix atencions i que es passa el dia al llit perquè té dificultats de mobilitat.

Les infermeres expliquen que se les culpabilitza per no fer bé la seva feina, quan les estructures sota les quals treballen ho fa impossible.

Sí, elles treballen sense recursos, en instal·lacions on escasseja el personal… Jo crec que suporten un pes ètic. Mentre filmava el documental, m’ho comentaven repetidament: veuen que no poden fer el que consideren prou per a les persones a qui atenen. I això fa que es vegin obligades a no ser ètiques cada dia, quan la majoria tenen estàndards morals elevats i volen treballar per la gent gran.

Una infermera es referia que havia tornat a sentir-se bé des que treballava per a una fundació. Hi ha realitats fora dels marcs neoliberals, com fundacions o cooperatives, a Finlàndia?

Encara en tenim, però corporacions com Attendo fan guerra d’ofertes a les licitacions. De vegades, ni tan sols presenten la proposta més barata, però tenen advocats que saben com fer les coses per guanyar, la qual cosa ha convertit la companyia en una mena de monopoli, amb els problemes que això comporta. Els habitants de la localitat de Kaavi, per exemple, ja anticipaven durant el procés d’externalització de la residència de gent gran que l’empresa apujaria els preus. Ho deien al documental i ha estat així. Avui, l’Ajuntament ja no té les instal·lacions, les té Attendo, així que es produeix una mena de xantatge. Malgrat tot, esperem que les alternatives més saludables resisteixin aquest context de subhastes.

Hi ha un altre moment del film en què no es parla tant de retallar despesa i deteriorar serveis sinó com es pot actuar d’una manera diferent. Algú llança la idea que és necessària una visió feminista de l’economia...

Exacte, perquè el neoliberalisme no és la realitat; tan sols és un paradigma i n’hi ha d’altres que podem imaginar. I el planeta ho necessita si volem canviar aquesta dinàmica caníbal. Hem de repensar què és productiu i què té valor. I això vol dir cuidar la gent gran, dedicar-se a l’ensenyament o crear art. Coses molt més productives que no requereixen tants recursos naturals ni fabricar més i més objectes.

A través dels comentaris de la gent que apareix al documental, generes una certa cronologia històrica sobre un sistema d’assistència que va perdent qualitat des dels anys noranta.

He de confessar que descobrir que el 65% de l’atenció a la gent gran a Finlàndia està privatitzada em va deixar en xoc. I em pregunto: quan va succeir això, qui ho va decidir?

El teu enfocament, però, és més observacional que periodístic. Quins referents cinematogràfics has manejat?

És difícil de dir. És la meva manera de fer pel·lícules. Encara que dono molta importància a la recerca prèvia, no soc periodista. I Ruthless times no pretén només difondre fets, sinó fer visibles i tangibles les coses que passen d’una manera diferent. Amb les escenes cantades, per exemple, faig servir una eina del llenguatge cinematogràfic que trenca amb unes perspectives que hem normalitzat, tot i que són ben ridícules. Després de tenir aquesta idea, vaig visionar moltes obres que usaven la música, però que partien de la realitat sense convertir-la en un espectacle coreografiat. Recordo London in the raw, per exemple.

Atès que el film mira d’acostar-se a la humanitat i rebutjar els discursos falsament objectius de l’economia neoliberal, ¿filmar amb la càmera a la mà i renunciant a l’aparença més objectivista que suposa filmar en un trípode, té també una dimensió ètica?

Considero important que les parts documentals desprenguin aquest aire d’autenticitat, que no es vegin polides. A part que la càmera en mà et dona una capacitat més immediata de reaccionar davant el que veus, de sentir-ho. Les escenes de cants, en canvi, es rodaven amb una dolly [una plataforma que proporciona moviments de càmera fluids]. Combinar les dues estètiques em sembla interessant.

Autoria: 
Ignasi Franch