Itàlia és dels països més afectats per la crisi causada per la pandèmia. Un context d’emergència social i econòmica que el cooperativisme ha sabut afrontar gràcies al seu treball en xarxa i el compromís amb el benestar de la població. Un dels pilars d’aquest moviment és Confcooperative Insubria, la unió de les plataformes que existeixen a Como i Varese, dues de les ciutats referents de la Llombardia, la regió nord del país. Mauro Frangi, reelegit president d’aquesta entitat pel període 2020-2024, repassa l’origen i les claus que han convertit el projectes d’economia social en una garantia pel desenvolupament i el futur progrés de la península Itàlica.
Té les seves arrels a finals del segle XIX, quan en la transició de l’economia del camp a la de les ciutats, els homes descobreixen les virtuts de l’ajuda mútua. Especialment els avantatges d’associar-se en vista a crear empreses que satisfessin les seves necessitats. Són els anys de l’anomenat Rerum novarum (1891), que inspira molts catòlics a comprometre’s amb la creació de cooperatives, en particular les caixes rurals, precursores dels moderns bancs de crèdit cooperatiu.
Va néixer d’aquest compromís dels catòlics amb el moviment cooperatiu. I és un referent –i un ensenyament encara vigent- perquè aglutina quatre realitats de tradició cristiana: Federació Nacional d’Unions Agràries, Federació Italiana de Bancs Rurals, Federació Bancària Italiana i Federació Nacional de Cooperatives de Consumidors. Espais amb trajectòries diverses però unides pel mateix compromís de servir les comunitats, que aleshores eren més fràgils i desiguals que ara. En aquest sentit, Confcooperative va treure-les de l’aïllament i va coordinar-les a escala sectorial i territorial; dues necessitats que encara són prioritàries.
Pel seu nivell d’excel·lència, l’agroalimentari, el de la distribució i el de crèdit cooperatiu, que articula 254 entitats en dues plataformes bancàries. I després cal assenyalar la cooperació social, que en combinar la mutualitat interna amb l’interès col·lectiu, cada vegada té més incidència social. El més feble, en canvi, continua sent el sector industrial.
Han estat l’avantguarda. Però no només fa dècades, també ara en la gestió de l’acollida de milers de nous italians, als quals han ajudat a força de proporcionar-los treball, ingressos i la creació de negocis propis.
L’impacte de la pandèmia ha sigut molt diversa, ja que així com algunes empreses han quedat molt afectades, altres han creat eines de protecció i altres serveis. Aquí hem pogut descobrir la importància dels netejadors, transportistes i els empleats que es dediquen al sanejament, la distribució o la gestió de residus. Activitats que estan lluny dels focus mediàtics però sense les quals no hauríem sobreviscut.
Només cal veure que fan a les residències de gent gran o amb els col·lectius més vulnerables, com són les persones amb discapacitat o malalties mentals, a qui la burocràcia ha deixat sense indicacions o amb una atenció puntual i a distància. En canvi, aquestes cooperatives s’han erigit en l’última barrera de suport, garantit el treball de cures en condicions molt més difícils que les normals i amb l’obligació -i l’assumpció del risc- d’oferir dispositius, proves, tampons i altre material que els organismes competents no han facilitat a temps.
És un exemple de les “empreses regenerades pels treballadors” -com així les defineix el papa Francesc- que Cooperazione Finanza Impresa ha impulsat els darrers anys. És a dir, treballadors que, amb l’ajut de les estructures associatives i el suport financer del sistema cooperatiu, han passat de la incertesa i la por a quedar-se sense feina a comprar la seva empresa en fallida per regenerar-la. D’alguna manera s’han desfet de la “cultura de la queixa” i, en nom de la responsabilitat personal i col·lectiva, han aportat el capital suficient per desenvolupar projectes destinats al bé social que, com és el cas d'Spotlight, han obtingut grans resultats.
És una altra realitat impulsada per la Cooperazione Finanza Impresa. En aquest cas en l’àmbit de la creativitat i la innovació, on sobresurt una generació de joves compromesos en què els mètodes de treball i emprenedoria siguin cooperatius. Un pas molt positiu perquè trenca la dinàmica de “nova economia digital”, que fins ara no trobava en la cooperativa la forma jurídica adequada. Fairbnb, en canvi, posa en relleu que es poden superar els riscos de la innovació digital -destinada sovint a “extreure valor” i concentreu-lo en mans d’algoritmes i plataformes- i donar-li una dimensió clarament social.
En la mesura que moltes empreses sortiran de la crisi més debilitades pel que fa al negoci i als llocs de treball, caldrà reforçar la capitalització i introduir noves estratègies. És cert que els préstecs obtinguts sota garantia pública ha permès que algunes aguantessin el cop, però no són insuficients. Moltes s’han endeutat i han exposat el seu patrimoni, d’aquí que hauran de reinventar-se i buscar eines de suport entre elles. Només així se’n podran sortir.
Ha evidenciat que, davant la ideologia de l’individualisme i la recerca del benestar narcisista, podem crear empreses orientades en el mutualisme i la construcció del bé comú. Només posant aquestes qüestions al centre podrem tornar a generar ocupació, riquesa i benestar per a tothom.
Sens dubte, perquè la crisi no la superarem exigint “subvencions per a tothom” -com alguns s’imaginen- ni tampoc construint murs per defensar-nos “dels enemics”. Al contrari: sense la solidaritat i la responsabilitat generalitzada, cap mena d’eficiència econòmica o tècnica ens servirà. Seran els vincles de comunitat, la cohesió social i la qualitat del “bé comú” el que ens faran sobreviure i construir un futur més digne.
