Camerata Penedès és la primera orquestra clàssica que engega sense una persona directora i amb voluntat de no tenir-ne, almenys com s’estén avui dia. Un fet sorprenent, sobretot entre les persones de l’àmbit musical que descobreixen com és possible fer un concert sense ningú que dirigeixi l’obra. Marina Arrufat, violinista de la formació, explica les claus d’aquest projecte sorgit el 2019 que, a causa de la pandèmia, tot just ara es dóna a conèixer.
Fàcil no és. Som dotze persones que hem de coordinador-nos i aprendre a gestionar-ho, però resulta estimulant. Potser el més difícil és fer entendre al públic que podem tocar sense aquesta figura.
Volem trencar amb les dinàmiques jeràrquiques que envolten les orquestres clàssiques. A l’últim concert vam tocar amb una violinista que era concertino-directora, i ho vam decidir en assemblea, però en una orquestra convencional resulta inviable.
No hi ha referents dins del món del cooperativisme ni tenim “cosines” per valorar les opcions, cosa que ens ha portat alguns problemes. Les gestories, per exemple, a més de desconèixer el fet cooperatiu, ignoren el règim d’artista i això ens complica l’existència.
Vam analitzar quina figura jurídica s’adequava més al nostre projecte, i encara que a nivell fiscal no era la millor fórmula, tampoc administrativament hi ha altres opcions si volem mantenir els principis cooperatius. A més, volem recórrer el territori, fer comunitat i que fóssim les treballadores qui decidíssim com, on i amb qui toquem. Una vegada acordat això, ens hem repartit la feina entre totes, que si bé té els seus inconvenients, està donant molts bons resultats.
La gent se sorprèn, però ens sentim respectades i entre les companyes de professió, aprecien aquesta manera de funcionar horitzontal.
Es tracta de trencar amb l’esquema que una sola persona pren totes les decisions artístiques. I és que entre ella i els músics només hi ha el concertino, el primer violí, que fa d’intermediari. Però els músics que no tenen veu a l’hora de triar les peces ni la manera de tocar-les, cosa que a algun d’ells això els frustra.
Al final es tracta d’acabar amb les dinàmiques que es regeixen per una cultura laboral capitalista. En el nostre cas, les cures han estat molt presents, d’aquí que abans d’arrencar hem volgut conèixer com funcionaven altres grups.
Exacte, volem establir xarxa amb altres cooperatives i acabar amb la idea que la música clàssica està deslligada d’altres iniciatives. Per això hem obtingut una subvenció de Pinnae, que si la Covid ens deixa, ens permetrà posar en marxa Camerata Apropa, un programa dirigit a persones amb necessitats socioeducatives especials. La idea és apropar-nos al públic que no vindria a veure’ns, ja sigui perquè l’estil clàssic els queda lluny o bé perquè pensen que no poden gaudir-ne.
Tenim clar que el projecte no es basa a dir dues beneiteries i presumir que has fet una tasca social. Volem anar més enllà. Per això comptem amb una persona especialitzada en els diferents públics als quals ens dirigirem.
L’impacte ha estat negatiu, és evident. Però a escala interna l’hem gestionat de forma sana i intel·ligent: sabent que no podíem tocar, hem dedicat aquest temps a tenir cura dels processos interns, els reglaments i la part més humana de la cooperativa. De la mateixa manera que, aprofitant que cadascú estava a casa seva, hem pogut desenvolupar el marc teòric per materialitzar els projectes que volem impulsar.
Ens han acompanyat Coòpolis, l’Ateneu Cooperatiu de Barcelona, i també Coopsetània, gràcies a la qual hem tirat endavant la part administrativa i burocràtica. D’entrada, el món cooperatiu aclapara una mica, d’aquí que ens ha anat molt bé fer les formacions que ens proposaven aquests ateneus.
Ho veiem com una oportunitat per trencar amb la rigidesa habitual i permetre que el públic vegi que parlem el mateix idioma.
T’esperes que ho facin sobre temes musicals, però et pregunten per la cooperativa i el fet de treballar sense director. Una colla de qüestions que aniran variant perquè, estem convençudes, d’aquí a un temps això ja no serà cap novetat.
