Mari Luz Esteban, doctora en Antropologia social i professora a la Universitat del País Basc (UP/EHU), acaba de publicar el poemari Manifest de la nova dona vella (Pol·len Edicions). Un llibre a través del qual la veterana feminista ens apropa a la reivindicació de les noves dones velles, que volen ser subjectes i posar veu a les preguntes, reflexions i preocupacions de la societat.
Hi prima el culte a la joventut. Dins d’un sistema capitalista on les persones es defineixen a través del treball i la producció, qui surt d’aquest esquema deixa de ser “productiu” i es torna invisible.
És cert que ha aparegut més, però alhora ha posat llum a un altre fenomen: la sobreinvisibilització. És a dir, es parla d’aquestes persones com a víctimes o individus subordinats als adults, no pas com a subjectes.
El 2017, mentre em trobava submergida en el meu propi procés d’envelliment, vaig adonar-me que dins del feminisme no es reflexionava prou sobre les dones velles. Una reflexió molt necessària, i més quan la majoria del moviment feminista del País Basc s’està envellint. Paral·lelament, a la Casa de Dones de Basauri (Biscaia), d’on formo part, vam organitzar unes trobades de dones majors de cinquanta-cinc anys per debatre sobre la vellesa. Allà, vaig decidir fer el manifest i recollir la meva pròpia experiència. D’aquí venen les dues primeres parts del llibre, on a través de la poesia recupero algunes protagonistes de la meva infantesa. Dones grans que mostren diferents escenes i moments de la vellesa.
En castellà, català i èuscar el nom varia. En èuscar és Andrezaharra, un neologisme que vol dir dona vella i que representa a moltes que provenen d’una llarga història de lluita, oposició el franquisme i confrontacions personals. Totes ara són velles i volen viure la vellesa d’una altra manera. He mirat el passat perquè m’interessa reanomenar i resignificar les dones d’abans d’imaginar una altra mena de futur.
Sobretot la importància de reivindicar la paraula vella. Quan parles de dones velles tothom acostuma a protestar. Perquè, com fa la dita, velles són les coses, no les persones. És tan forta l’estigma cap a la gent gran que, fins i tot, hi ha un tabú a l’hora d’anomenar-la. Sense anar més lluny, l’altre dia vaig escoltar una dona que es preguntava: “Tinc 75 anys i no sóc jove, aleshores què sóc? No sóc res?”. Per tant, així com hem reivindicat la paraula queer o bollera, hem de fer-ho amb l’adjectiu vella. Hem de poder dir: “Som velles i què? Estem vives i encara tenim molta vida”.
Que cal comptar amb referents de vellesa, perquè tant els homes com les dones joves puguin observar la vida en la seva totalitat. El Manifest és una invitació a parlar dels problemes de la gent gran, però també a mirar la vida des de la vellesa i obrir debats que afecten la nostra societat.
Desapareixen, perquè s’han jubilat i han sortit de la roda laboral, quan no s’hauria de permetre que tanta expertesa quedés al marge. Gràcies a la lluita del col·lectiu pensionista, per exemple, s’ha donat un caràcter polític als jubilats, però en general hi ha poques figures representatives que siguin grans. I això té a veure amb la desconnexió entre generacions. Des del feminisme, les dones grans i les joves estem juntes però majoritàriament la gent jove i vella no es barreja. A la gent gran no se la compta com a subjecte de coneixement.
Parlo de la meva àvia. Era mestra i molt empoderada pel seu temps, però quan nosaltres la vam conèixer, ja havia patit un accident cerebrovascular i això va provocar que no hi parléssim. La veiem com un personatge llunyà, que ens donava cert rebuig. Amb aquest poema vull mostrar que el cos de la gent gran produeix estranyesa perquè no estem acostumats a veure’l. No acostuma a aparèixer ni en l’art, la fotografia o els mitjans de comunicació.
S’associa la vellesa a l’acabament de la vida, que en part ho és. I socialment hi ha molt rebuig a la mort i a les malalties. Ara, amb la Llei de l’eutanàsia, s’ha posat la mort al centre, però no obstant això, la població té por a fer-se vella i morir; evita mirar aquesta etapa, quan crec que ha de fer-se’n una relectura i també una resignificació de la vellesa.
Un dels més importants és l’obligació de cuidar, una càrrega que els pesa especialment. Però fora d’això, vull destacar que la majoria mostren una actitud crítica i relativitzadora sobre el tema del cos i un concepte més profund de l’amistat. Reivindiquen les xarxes d’amigues i la família. A més, s’han desprès dels condicionants de gènere, i això fa que no es vegin obligades a ser dones perfectes ni complir les exigències estètiques que marca la societat de consum. Se senten més lliures, d’aquí que sigui tan important la seva mirada en els debats socials com en el conjunt del feminisme.
La vellesa és una etapa de descobriments i resignificació de tot el conegut. I aquest potencial enorme pot ajudar a criticar i bombardejar el sistema capitalista, heteropatriarcal i l’edatisme existent.
