El moviment feminista cooperatiu (Cossetània, 2022) és una biografia col·lectiva que repassa la vida de les dones de l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista (1931-1939). Mar Masip i Marc Dalmau, de la iniciativa Dones de Foc i d’Aigua, rescaten la història d’un conjunt d’obreres que es van organitzar per reivindicar els seus drets i espais de representativitat dins del moviment cooperatiu català.
Marc Dalmau (M.D.): Les dones portaven lluitant des de feia trenta o quaranta anys. Al principi del moviment cooperatiu, a finals del segle XIX, les dones eren totalment invisibles, no se’ls hi reconeixia res. I això passava fins i tot en el moviment obrer cooperatiu, on si bé eren elles qui gestionaven les entitats, no tenien els drets plenament garantits. Les dones van fer un camí de formiguetes, primer per conscienciar-se de quina era la seva posició, després per formar-se i saber què implicava el seu rol, i tot seguit per lluitar per aconseguir la representació plena.
Mar Masip (M.M.): Es van continuar reproduint malgrat que el moviment cooperatiu acceptés les dones i aquestes s’organitzessin. És cert que en la Segona República es van tenir més en compte els seus drets, però no hi va haver temps suficient perquè es poguessin assentar les bases d’un canvi real.
M.D.: Hi ha un aspecte molt curiós, i per això el llibre es titula així, i és que elles parlen de feminisme cooperatiu. No és un concepte que hàgim posat nosaltres, s’autodenominaven feministes. La majoria de dones de l’Agrupació venien de baix, i aquest és el mèrit: elles mateixes van adquirir aquesta consciència.
M.D.: Cal recordar que les biografies d’aquestes dones es barregen amb la pròpia història. La Regina Lamo venia d’una família de la petita burgesia amb idees molt avançades. Ella va lluitar per ser reconeguda en els seminaris d’economistes de l’època. La Micaela Chalmeta és una excepció, va ser una figura excepcional que s’escapava del paper que la societat li tenia reservat, a més de ser autodidacta. I la Palomera venia de família cooperatista i va evolucionar molt, es va formar, capacitar... De fet, quan ella desapareix, l’Agrupació pràcticament també ho fa.
M.D.: Va formalitzar dècades de lluita. L'Agrupació va ser l’expressió d’una realitat que ja es vivia en algunes cooperatives, com el fet de crear un espai propi de dones i per dones, tot i fer-ho pel sedàs masculí de la representació. Com que no existia un òrgan similar, la Federació Provincial de Cooperatives va optar per fer una agrupació de propaganda. És llavors, quan les dones van tenir més espais i marge de llibertat, quan el moviment cooperatiu va ser més fort, i això és simptomàtic.
M.M.: S’ocupaven de teixir la xarxa col·lectiva, d’aquí que és lògic que es reforcés el vincle cooperatiu si elles hi estaven incloses. A més, els homes van començar a reconèixer-les com les encarregades de construir la xarxa més bàsica i, per tant, que eren necessàries.
M.D.: Fins fa deu o quinze anys no havia tornat a sentir cap referència de feminisme cooperatiu. Històricament hi ha el cooperativisme escolar o educatiu, on les dones han tingut un paper preponderant, però no hem trobat documentació que ens parli de feminisme cooperatiu com ho feien aquelles dones dels anys 30.
M.M.: Encara queden molts espais i àmbits en els quals s’ha d’aplicar el feminisme. Ara hem d’aprendre de la informació que tenim del passat i utilitzar-la per reconstruir el present amb les eines de què disposem actualment.
M.M.: Va sorgir arran del llibre, en veure que hi havia molta informació que no podíem posar en la investigació i consideràvem injust que es quedés en un calaix. Vam plantejar treballar amb dos elements: el foc, que representa els moments en què aquestes dones surten a l’espai social i polític, i l’aigua, que és la part més reproductiva.
M.D.: També hi ha la qüestió del finançament, una de les dificultats més grans a l’hora de fer recerca. Però, no obstant això, volem continuar divulgant la vida d’aquestes dones i convidem a investigadores a participar en el projecte. Dones de Foc i d’Aigua vol trencar estereotips sobre el que eren les dones obreres, ja que normalment se les situa a casa, cuidant dels infants i la llar, quan eren les que més treballaven. De fet, trobem diverses lluites importants encapçalades per dones, la qual cosa ens demostra que, sense les trinxeres quotidianes, no hi poden haver lluites socials.
M.M.: Cal trencar amb les retòriques i recordar que, si en la història les dones tenen una importància ínfima, és perquè s’han utilitzat mètodes que no contemplaven la seva existència i això ha fet que se les obviés de les narratives.
