Ca l’Abril és una cooperativa de serveis de cures que ofereix atenció domiciliària integral en diverses zones de Barcelona. El seu principal àmbit de treball és la cura a persones grans, a qui acompanya amb una visió no assistencialista. La cooperativa, que es va formar el 2019 amb el suport de Barcelona Activa, forma part de la xarxa ‘Cura Digna’. Conversem amb María Teresa Alabarce i Irma Arriola, dues de les integrants.
MARÍA TERESA ALABARCE (M.T.A.): La nostra manera de cuidar, en la qual les persones amb qui treballem no són diners; això no és un negoci ni tenim afany de lucre. Afrontem les cures d’una manera que, dissortadament, en el nostre sector moltes vegades no es té en compte.
IRMA ARRIOLA (I.A.): Ha sigut lent, perquè som un col·lectiu que presenta diferents sexes, nacionalitats... Aquest va ser el gran repte de Ca l’Abril des dels inicis: aprendre a dur-nos bé i crear l’ambient idoni perquè totes les companyes i companys ens ho trobéssim a gust. Si ho hem aconseguit ha estat a força de parlar molt i motivar-nos a lluitar per tirar endavant la cooperativa.
I.A.: D’una banda, a través de reunions mensuals en què parlem de temes interns, ens organitzem i ens cobrim les unes amb les altres. I és que sovint les cuidadores ens empassem moltes coses quan tractem persones amb demència o altre tipus de dificultats, d’aquí que necessitem buidar aquesta càrrega emocional que moltes vegades no sabem gestionar. Doncs bé: hem après a fer-ho.
I.A.: Implica tenir un salari digne que ens permeti treballar bé, fer-ho contentes i amb una remuneració justa. És bàsic tenir-ho en compte, perquè si jo faig la feina contenta, això repercutirà en la persona que cuido. En canvi, si no està ben remunerada, em pot desestabilitzar i provocar que les tasques de cura que no les faci com caldria. Aquesta és la dignitat per la qual lluitem.
I.A.: Sobretot que algunes no disposen de diners per contractar-nos l’estona que caldria. Però també que no tenen el pis en prou condicions, cosa que és bàsic per garantir-los una bona cura. A vegades les ajudem a arreglar-lo i això, tant nosaltres com a elles, ens fa sentir bé. Finalment, la cura és un equilibri de tot plegat, no només higiene o només alimentació.
I.A.: Aquest és l’altre factor a tenir en compte, perquè molta gent està neta i ben alimentada però emocionalment està fatal. Passa amb algunes àvies i avis, a qui a més de cuidar, hem de reconèixer-los tot el que han viscut. I és que només elles i ells ens poden prevenir d’errors i créixer com a societat.
M.T.A.: Vam veure que ens podia útil. I n’estem molt satisfetes, perquè reflexionem plegades amb altres cooperatives sobre les cures i trobem fórmules per col·laborar juntes, la qual cosa permet que cada vegada més gent conegui la nostra aposta per una cura respectuosa amb les persones usuàries i també amb les mateixes professionals.
I.A.: Fa que es valori més el nostre treball. No sols en el sentit econòmic; també que sigui vista com una professió digna. Un fet que hauria d’ajudar a que les institucions recolzessin més a les cooperatives petites.
I.A.: Tant important és això, com un sou digne i que l’experiència de les dones que treballem en el sector de les cures estigui més reconeguda, perquè la tasca que fem sosté la vida.
M.T.A.: Sí, ja que la cuidadora està a la cua de valoració de tots els oficis, quan en canvi, fa allò que ningú no vol fer. I, a més a més, la majoria som mares que hem cuidat tota la vida. D’aquí que se’ns ha d’identificar com professionals d’un ofici crucial, perquè d’ell depenen moltes persones que no poden valdre’s per si mateixes. Esperem que l’administració, les altres organitzacions i la societat en general en siguin cada cop més conscients.
I.A.: Una de les propostes és elaborar un cens de persones que viuen soles. Així, podríem saber si necessiten una cuidadora i, si els cal, aleshores les podríem trucar i visitar-les una vegada a la setmana, la qual cosa les ajudaria a combatre la solitud. Tot això es podria fer si es tinguéssim les dades i l’Estat invertís més en l’àmbit de les cures.
