La periodista, poeta i activista afrofeminista veneçolana ens apropa a les circumstàncies de la discriminació estructural i als projectes socioculturals que emprèn per a visibilitzar la seva causa.
No m’estranya que, dins dels moviments migratoris i de lluita de les dones, també hi hagi mostres d’afrofeminismes. I més a ciutats com Barcelona, on viuen descendents d’africans. Col·lectius com Afroféminas o Afrocolectiva són testimonis d’aquesta realitat que inclou dones negres que han marxat dels seus respectius països per assolir una vida millor.
Per descomptat. Les afrofeministes ens retrobem des dels marges, on hem estat excloses, invisibilitzades, discriminades, menyspreades i lluitem per ocupar altres espais on es posi en el centre la nostra història de vida, el nostre art i el nostre pensament. Al cap i a la fi, l’art, la poesia, la dansa, el cinema, la memòria, el llenguatge o la gastronomia, han estat les eines i els camins de reparació que han pres les dones negres per a visibilitzar un passat que continua sent present: el passat esclavista.
Vol dir subvertir o revolucionar els feminismes hegemònics i avançar cap a un feminisme descolonial. Sabem que la població cimarrona, en el sistema esclavista, era la que s’escapava. Es tracta de rebel·lar-nos davant dels feminismes blancs i fer el salt cap als feminismes negres per així donar visibilitat a una història de lluita que ha estat silenciada. Fins i tot, categories i termes que coneixem des dels feminismes hegemònics, com la interseccionalitat, ja apareixen en les lluites de les dones negres. Deien que som triplement discriminades: per dones, per empobrides i per negres. Un entrecreuament de discriminacions que revela un sistema d’opressió múltiple: per ètnia, gènere i classe.
La violència estructural pretén que no denominem les coses tal com són. A Veneçuela, per exemple, els mitjans de comunicació qualifiquen els feminismes de “crims passionals”. I això és molt perillós, perquè dona peu a la revictimització i a justificar-los, quan és una violència ben visible. D’aquí la importància de recórrer a consignes com “Ens volem vives”, un lema que ha unit el feminisme a Amèrica Llatina. I treballar per una educació que sigui antiracista, antipatriarcal i feminista.
Vinc de la militància revolucionària, d’aquests somnis per trobar la igualtat i lluitar contra el capitalisme. Des de la meva condició de periodista, sempre he tingut un contacte molt estret amb els moviments populars veneçolans, siguin cooperatives o grups feministes, ecologistes i artístics. I, quan vaig estudiar la teoria, em vaig adonar d’allò que ja patíem, com així recullo en la meva línia de recerca sobre Processos Sociopolítics dedicada als feminismes populars, de la qual va sorgir la meva tesi ‘La lluita de les dones en les organitzacions del poder popular’.
Pretenia identificar una proposta de feminisme popular en dones inserides en una comuna, una cooperativa, un col·lectiu o una assemblea; en definitiva, en els moviments socials. A partir d’aquí, vaig participar en diversos seminaris sobre feminisme, i fins a arribar a l’afrofeminisme a través del CLACSO ‘Feminismes negres’, encara que ja venia amb un historial d’autoidentificació. Això em va convèncer que volia lluir cada vegada més la dona i afroveneçolana que soc, fent créixer en mi un orgull ètnic i un autoreconeixement.
La paraula, per mi és la gran arma de rebel·lia i revelació. Vinc de la poesia, que està molt present en els feminismes negres, i llegir a les poetes afrocubanes Giorgina Herrera i Nancy Morejón, em va permetre descobrir que és un gènere de reparació i part fonamental dels feminismes negres llatinoamericans. Jo mateixa, una dona negra que sovint s’ha sentit menyspreada, rebutjada i discriminada, vaig trobar en la poesia el mitjà per sentir les meves ancestres i incorporar-ho en el meu procés d’autoreparació i autosanació.
Sens dubte, perquè en les classes que dono a infants i joves, intento construir amb ells una educació antipatriarcal i antiracista. De la mateixa manera que ho faig en els tallers d’escriptura creativa que imparteixo a dones negres. Mitjançant la paraula escrita i la paraula verbal, veig que puc incentivar el pensament crític.
Formo part de l’equip comunicacional ‘Memorias Danzadas: voces ancestrales de mujeres negras’, una peça de dansa que recrea les històries de les dones esclavitzades del segle XVIII -@memoriasdanzadas2022, a Instagram- i que forma part de Tramadanza, un col·lectiu de recerca afrodiaspòrica. Realitzem tallers d’escriptura creativa i de poesia, mentre que, amb la companya Laura Cárdenas, editora, escriptora i poeta afroveneçolana radicada a Mèxic, estic treballant en la primera antologia de poesia afroveneçolana. Un projecte pel qual tenim dipositades moltes il·lusions i expectatives que esperem assolir ben aviat.
Pot ser també t’interessa
