Intèrpret i coreògraf de dansa accessible, el director de la companyia ‘¡Ya Danza! ‘i ‘¡Junior Ya Danza!’ s’ha erigit en una referència a Costa Rica gràcies al seu treball a l'associació Desampa Inclusivo.
La dansa és universal, d’aquí el nostre eslògan "Todo cuerpo danza", que el portem a la samarreta i per tot arreu. I és que afavoreix la inclusió social perquè ni discrimina, ni representa sectors ni tampoc entitats religioses o ètnies. La dansa veu persones i, a través d’ella, podem educar a la població en temes com la discapacitat.
Poder obrir aquells espais que a mi no se’m van donar. Una aportació que, definitivament, cal ampliar en un futur pròxim, raó per la qual demano a la societat flexibilitat a l’hora d’educar i ser receptiva a la diversitat.
Neix de l’amor propi de creure en el potencial dels nens i les nenes. Es tracta d’un projecte de dansa inclusiva, que si bé al seu inici estava pensat per treballar a una escola de Costa Rica, a causa del procés burocràtic, finalment s’ha destinat a tota la població amb alguna o altra discapacitat. De començar amb sis nens i nenes, que durant dos mesos van participar en biodansa, he pogut ampliar el nombre a catorze tan bon punt el programa televisiu ‘La noche de la danza de las estrellas’ em va proposar tirar endavant un espectacle de dansa contemporània i capoeira, el qual ha demostrat com la inclusió s'ha de començar a treballar des d’edats primerenques.
Mentre que el model mèdic i rehabilitador ho aborda com una malaltia, quan de cap manera ho és, perquè té cura, fer-ho des de la discapacitat psicosocial, significa posar l’accent en les barreres que impedeixen a les persones tenir una participació plena. Així passa amb la bipolaritat, per exemple, que si s’encara en quadres mèdics, les persones seran institucionalitzades, psicotropitzades (utilitzaran molta medicina que la farà ser depenent, quan no existeix la pastilla de la felicitat). En canvi, des d’una òptica social, la clau radica a fer que la persona trobi aquell suport, educació, acompanyament i entorn favorable per involucrar-se, essent la medicació un recurs secundari.
Sobretot l’empoderament de les nenes i els nens, que no veuen la cadira de rodes com un objecte que fa por, sinó com un dispositiu a explorar. N’he extret moltes experiències, anècdotes i processos autodidactes, que malauradament, encara no estan prou incorporats en el si de la societat, on aquestes situacions encara es viuen en frustració i tot gira al voltant dels models tradicionals. Queda molt per treballar.
La interiorització de la discafòbia; és a dir, situacions de discriminació dintre del mateix grup, com en la societat en general, que encara s’han d’abordar adequadament. Igual que l’adultocentrisme, en què les figures adultes volem ajudar i sovint, sense adonar-nos-en, fem tot el contrari. I després destacaria el capacitisme i l'assistencialisme, que al capdavall esdevenen violències cap a la població, ja que dificulten l’autonomia real i implementen la doctrina segons la qual les persones amb discapacitat no es poden realitzar per si mateixes.
Va ser fabulós. L'Isa, per exemple, que té síndrome de Down, va experimentar una autonomia total, i això no té preu. En Benjamín, un nen amb mobilitat reduïda, s’autodenomina rockstar i, amb només set anys, viu la dansa amb gran passió. I això que al principi tots tenien por d’interactuar. Després hi ha el Wendel, un noi amb autisme i TDHA, que si bé no volia avançar, va començar a fer dansa amb una pilota. O la Migue, amb síndrome de Down i mobilitat reduïda, que ha après a cuidar a la resta tot i que encara li costa autocontrolar-se. No sols això: va acabar tocant un tambor indígena del poble originari més antic de Costa Rica i abraçar a les companyes. Al final, l’espectacle es va convertir en una mena de breakdance.
Haig de rumiar-ho, perquè hi ha moltes persones interessades a entrar en el grup i estaria molt bé que es pogués replicar a altres indrets.
El primordial és adonar-nos que, a través dels nostres cossos, és on comença l’empoderament, i que tenim dret a estar en un món en el qual la diversitat ha de ser vista com una riquesa. Sabent això, i malgrat les barreres, podem generar una societat més dansística i més accessible a totes i a tots.
