Ara fa deu anys, diversos professors de música de Mataró van constituir Musicop, una cooperativa destinada a treballar l’educació des del món artístic. Laia Serra, una de les sòcies fundadores, repassa els valors que aporta la música i la perspectiva comunitària i feminista amb què actua l’entitat.
S’ha transformat força, ja que si d’entrada vam centrar-nos en l’educació i l’art, hem eixamplat el radi d’impacte. Ara també treballem la perspectiva feminista, tenim produccions pròpies, abordem la part de pensament i recerca i portem escoles municipals de música d’arreu de Catalunya.
Som setze sòcies amb perfils docents i musicals diversos, i comptem amb consultores i un centenar de treballadores que actuen segons els rols que estipula l’entitat.
Des del principi vam buscar un espai de treball amable, còmode i on poguéssim prendre les decisions de manera consensuada. A partir d’aquí, vam establir un equip de direcció de sis persones, un consell rector format per una vintena que es dedica a l’activitat societària i, per últim, l’assemblea, on hi som totes i prenem els acords estratègics respecte al futur.
Un dels més potents és Els instruments, companys d’escola, destinat a fer música i comunitat a les escoles de Sitges. Volem que tots els nens i nenes del municipi passin per aquesta experiència artística i educativa de transformació. És tot un repte.
Nosaltres parlem de potenciar el desenvolupament personal a través de projectes artístics. I això implica un eix feminista que vertebra les nostres accions i un vessant educatiu permeable i obert al canvi.
Ens fixem en altres coses. Si amb un infant pots treballar el contingut, amb la gent gran prioritzem aspectes com la socialització, que tinguin espais d’interacció en què se sentin útils i descobreixin la part creativa que potser ignoraven de si mateixos. Això els dona un creixement bestial.
Exacte, entenem que pot reflectir qüestions del nostre món i una mirada crítica amb l’entorn. És un procés reflexiu, d’indagació i pausa, que es fa des de la sensibilitat. Per tant, té una part d’escolta i una altra de silenci, que ens ajuden a afrontar el que ens passa. Però també hi ha una part comunitària, en la mesura que reforça el vincle amb les persones, la participació i el fet de sentir-nos empoderats i empoderades.
Ens permet indagar i ser conscients que algunes coses les podrem traspassar i altres que les hem d’abraçar i estimar. Ens dona eines, doncs, per veure com musiquem la vida i quins sons li posem.
Treballem des d’una perspectiva d’inclusió, i això vol dir generar espais de cures per superar estructures que ens encotillaven molt. Busquem fer vestits més amables amb nosaltres i que ens deixin respirar. I en aquí també són importants els homes, ja que les incomoditats venen per les dues bandes: la nostra, que és històrica i molt present, i la dels homes, que han d’arremangar-se perquè les coses canviïn. De tota manera, encara estem al principi del recorregut.
Ser flexible, tenir molta adaptabilitat i posar límits per actuar de forma segura i amable. Però no crec que hi hagi cap recepta màgica. Jo acostumo a pensar que cal una mirada flexible, saber quines són les parts fosques d’un mateix i també les fortaleses i eines de què disposa. L’autoconeixement és la base de tot.
