El realitzador francès torna a la gran pantalla amb Regreso a Reims, on barreja el monòleg literari i l’ús de material d’arxiu per explicar el procés de desvinculació entre part de la classe treballadora i els partits d’esquerres del seu país.
Vaig partir del fet que un llibre i un film són dues maneres d’acostar-se a la realitat. La lectura, per exemple, té un component imaginatiu que el visionament d’una pel·lícula no té. La meva intenció va ser barrejar aquests dos acostaments. El llibre original és molt poderós, ja que aconsegueix encreuar el seu contingut sociològic amb una tesi al darrere i el diari íntim de la vida d’una família. Així que vaig usar el monòleg de la veu narradora per parla dels personatges, mentre que el material d’arxiu mostra a molta gent que va canviant. Persones que no són estrictament les mateixes del llibre, però que comparteixen part de les seves experiències, entorns o condicions de vida.
No estic segur si utilitzaria la paraula “derrota” quan penso en Regreso a Reims, ja que associo derrotes a gent que lluita i perd. Aquí parlo sobre com, una part de la classe treballadora, ha acceptat la seva situació i no fa res per canviar-la. Per això em semblava pertinent citar un passatge del llibre, on s’explica que alguns treballadors votaven al Partit Comunista per donar suport a la idea mateixa de la revolució sense vincular-ho a mesures específiques. Després hem viscut la desmobilització i la resignació, encara que també s’han produït canvis positius, com ara l’increment dels salaris i una millora de la qualitat de vida de la gent; de la mateixa manera que als anys seixanta i setanta van suposar una millora de la situació de les dones. La història està plena de contradiccions.
No sé si tota l’esquerra, però els partits d’esquerra que estaven en els governs van trair els seus electors, especialment als anys vuitanta i noranta. De manera que, si l’extrema dreta francesa va tenir èxit amb els treballadors, és perquè va integrar algunes lluites de l’esquerra en el seu discurs i els seus objectius polítics. Mentre preparava la pel·lícula, vaig veure alguns discursos de Jean-Marie Le Pen i la seva filla que no encaixaven amb el que jo recordava d’adolescent.
Per mi Le Pen era simplement un home blanc, racista i estrany. Ara he comprovat que, a més de fer declaracions racistes, també parlava de condicions socials, de pobresa… No vam parar atenció a aquesta part, i vam perdre l’oportunitat de respondre. A les darreres eleccions, Marine Le Pen pràcticament ha deixat de fer declaracions racistes i s’ha cenyit als temes socials, de desocupació, pobresa… Crec que la ultradreta del meu país intenta ascendir al poder minimitzant el seu vessant feixista i racista.
No tinc respostes a la situació actual. I és que no veig fàcil detectar de quina manera les classes populars poden tornar a l’esfera de les esquerres. Les coses han canviat respecte als temps de les grans fàbriques, ja que es treballa cada cop més sol. A part que hi ha baralles dins de les mateixes esquerres sobre qüestions com el gènere o les sexualitats… Suposo que cal trobar maneres de teixir vincles entre aquestes lluites.
Sí, moltes persones d’esquerres, i m’incloc, tendim a una certa nostàlgia i alguns, que no pertanyen a la classe treballadora, exageren aquesta idealització. Per a mi era important que el film fes emergir aquesta contradicció i ensenyar que els treballadors no eren perfectes i que no havien de ser-ho perquè ningú no ho és. Per això tracto, entre altres temes, de les dificultats que tenien les dones dins de la classe treballadora durant aquella època.
Naturalment. El problema és que a França, de la qual puc parlar amb coneixement de causa, el feminisme s’està convertint en una mena de moda, de tendència, fins a l’extrem que tenim grups feministes de dretes. No sé si el feminisme ha de ser intrínsecament d’esquerres, però em sembla que ha de parlar d’emancipació, compartir i lluitar perquè les maneres de fer política siguin diferents de les que escrivien els homes.
Per mi era important visualitzar que hi ha gent que continua lluitant, siguin quines siguin les circumstàncies. No recordo l’última vegada que va haver-hi una gran vaga exitosa a França, però les coses poden canviar mentre hi hagi gent que lluiti. Si mostro manifestacions és perquè serveixen de metàfores visuals clares, però també tenim persones que lluiten en els seus entorns, miren d’ajudar i s’impliquen en associacions… Un fet que no es veu als mitjans però que és molt rellevant.
Vull expressar el que experimentava com a activista a França abans de la pandèmia, quan arran del moviment de les armilles grogues, alguns sectors de l’esquerra van assumir que calia treballar plegats: des dels moviments feministes o LGTBI, fins a l’ecologisme, passant pels sindicats... Tot això va aturar-se amb la Covid i continua aturat, però no perdo l’esperança que aquest impuls es reactivi. Mentre ens continuem movent, el capitalisme no guanya del tot.
Estan passant coses. A França està tenint lloc una renovació del cinema polític, que mai no havia desaparegut però que es traduïa en pocs films i de difusió molt limitada. Ara se’n poden veure més amb un major rigor formal i tècnic, si bé continuem en moltes dificultats per difondre i exhibir aquestes obres.
No ho sé, cal buscar solucions entre tots: cineastes, festivals, programadors, exhibidors... Sabem que la manera com el públic accedeix al cinema ha canviat, però també que hi ha ganes d’anar a projeccions emmarcades en festivals i que inclouen xerrades i debats... S’ha de dir que aquest tipus d’esdeveniments exigeixen que les sales ens cedeixin espai i els cineastes viatgem molt per presentar les pel·lícules. Veurem fins a on podem arribar, però hem d’intentar-ho.
