Urueta, antiga directora d’una residència, és cofundadora de la cooperativa Clara Ser Gran, creada el 2019 amb l’objectiu de transformar el model d’atenció cap a la gent gran i dignificar el treball de cures.
Sorgeix en resposta al paradigma de les cures que es dona a la gent gran, on tant el model de gestió, la metodologia com la política social són perverses. I ho són perquè es basen en una mirada assistencialista que no té respecte per la presa de decisions i en què l’atenció és estandarditzada, pròpia d’una institució totalitària.
Sens dubte, perquè la immensa majoria que reben l’atenció o hi estem vinculades som dones i, d’aquestes, gairebé totes amb recursos molt limitats: elles perquè treballaven en el mercat submergit i sense cotitzar, i nosaltres perquè patim la precarietat del sector. Un fet que no canviarà si abans no capgirem la metodologia de treball i les nostres pràctiques quotidianes.
Cal donar eines que millorin la qualitat de l’acompanyament familiar. I és que ”desprecaritzar” la cura té a veure amb cuidar les persones que cuiden, i nosaltres ho fem a través del que anomenem Itinerari de cures. Un serveix que consisteix a valorar, de manera interdisciplinària, què necessita la família per planificar el seu dia a dia a fi que la persona depenent sigui atesa des que es lleva fins que se’n va a dormir. Una tasca que requereix formació a les cuidadores professionals.
Així ho plantegem en el marc del programa Atenció Centrada en la Persona, on els equips actuen a partir de qüestionar la jerarquització del saber. I això vol dir que donar valor a les cuidadores, que al capdavall són les que més intervenen. Jo mateixa, com a tècnica, puc fer valoracions, però qui està allà és la cuidadora, a qui cal posar les eines i els coneixements al seu servei. D’aquí que també sigui necessari combinar perfils que ens ajudin a innovar, siguin serveis socials, tècnics o treballadores de primera mà.
Significa millorar la qualitat d’aquesta, cosa que ens porta a considerar que, si volem incidir en el mercat de les cures, avui controlat per grans empreses, hem d’oferir serveis diferenciats. En altres paraules: construir i generar una nova cultura de les cures, sabent que és complicat perquè la gent no està disposada a invertir en aquests serveis, i menys si abans les dones el fèiem gratuïtament.
Cal anar amb compte, perquè sovint s’idealitza i no es recorda que, en l’àmbit domèstic, les dones estan invisibilitzades i cuiden de tot i de tothom. Amb el tema de la gent gran, el més important és mirar quina és la millor opció per cuidar la persona, i això no implica necessàriament que recaigui en la família. Dependrà de cada cas, ja que en determinades situacions són les menys indicades perquè, emocionalment, no és fàcil cuidar de la mare o el pare.
Es tracta que la gent gran tingui l’oportunitat de ser visible al barri i participar de relacions intergeneracionals amb el seu entorn. Ara, amb el model actual, hem encaixonat els grups i hem perdut els punts de trobada, en lloc de garantir que aquesta gent pugui realitzar el que desitgi, sigui pintar mandales o anar al casal de joves a fer una xerrada sobre la seva feina o el feminisme.
És el que demanen. No sols envellir a casa; també rebre les cures a la seva pròpia llar. Però mentre les administracions públiques no s’adonin que el millor sistema de cures és aquell que manté la gent a casa en lloc de tenir-la a residències, serà difícil assolir-ho. En definitiva: hem d’aconseguir que la vida no sigui un tancament ni una reproducció de la institucionalització, i que les persones que cuidem també estiguem ateses.
