Autor de llibres com El precariado (2013) o La corrupción del capitalismo (2017), l’assagista i docent britànic és el creador del terme ‘precariat’ i un defensor històric de la implementació de la renda bàsica. Standing es mostra crític amb l’esquerra i el sindicalisme tradicional, i demana mesures valentes per apel·lar i seduir les persones desgastades per la fragilitat econòmica i la temporalitat ocupacional.
Hi ha un activista que es va presentar a governador d’una regió sud-coreana amb la promesa d’impulsar una renda bàsica pels joves i, tot i que la gent el titllava de boig, va guanyar. I ara hi ha altres governadors que també la promouen, de manera que, allò que semblava impossible, pot convertir-se en probable i fins i tot en essencial. La vella esquerra, en canvi, es manté rígida. I per aquesta raó perd, perquè és avorrida i no promet un futur emocionant. Doncs bé: ara que neoliberalisme ha quedat desacreditat, tenim una oportunitat d’oferir aquella política que el precariat espera.
No m’importa si els gegants de la tecnologia, com Mark Zuckerberg o Elon Musk, defensen una renda bàsica per la raó que sigui. Em preocupa que l’esquerra no li doni suport, quan és una necessitat humana, de llibertat i justícia. Una altra cosa és com construeixes un estat social fort, i aquí no crec en cap panacea. Només dic que, si la gent no aconsegueix certa seguretat en les seves vides, no donarà suport a una estratègia progressista d’esquerres. Hem d’oferir les dues coses.
Em sembla repugnant que, a Catalunya, una part que s’autoanomena així hagi rebutjat el pla pilot de la renda bàsica. No té sentit. Quin tipus d’esquerra pot estar-ne en contra? I el mateix passa a la Gran Bretanya amb el Partit Laborista, que sembla un altre partit conservador. Recentment, vaig estar treballant amb els palestins per una renda bàsica d’emergència a Cisjordània i veure com alguns partits que s’autoqualifiquen d’esquerres donen suport a l’ocupació, m’indigna molt.
Crec que sí, però ha d’explicar que cal reduir la desigualtat i la inseguretat econòmiques i, també, que hem de rescatar el medi ambient. Els rendistes extreuen beneficis a costa d’explotar els oceans sense que en rebem una part. Aquests beneficis s’han de taxar, dipositar en un fons i distribuir-los. És el que proposo, però insisteixo: cal que l’esquerra reinventi l’estratègia i no la redueixi a buscar vots.
Exacte, l’extrema dreta diu: “El problema real són els migrants, els refugiats. I els aturarem”. El centredreta que “en necessitem alguns i controlar els beneficis que poden rebre les persones vulnerables”. Doncs bé: la vella esquerra també cau en el mateix, en el manteniment del sistema. Només alguns partits verds i altres marginals utilitzen un llenguatge diferent, però la resta demonitzen les persones migrants fins a empènyer-les al mar, és repugnant! Hem de recuperar la tradició internacionalista de Marx i la resta de figures de l’esquerra.
Si et refereixes a l’auge de l’extrema dreta, no hem de condemnar qui la vota, sinó preguntar-nos per què ho fa. Moltes vegades és per por o per incertesa, provocada per la inseguretat econòmica i la desigualtat que patim. I, amb tot i això, l’esquerra perd.
Perquè no confronta el que és necessari per a una transformació. Continua dient el mateix que fa cent anys i no ha entès el precariat. I si no canvia, perdrem els joves.
El capitalisme vol que dediquem el menor temps possible a la política. No vol que tinguem gaires coneixements, només que temem alguna cosa i hi reaccionem de manera visceral, quan una de les grans desigualtats és el control desigual del temps. Ho comento en el llibre The Politics of Time: si formes part de la plutocràcia rendista -o dels treballs assalariats a jornada completa - disposes d’un control elevat del temps. En canvi, si formes part del precariat, això no passa. És important, doncs, que el temps figuri com una part crítica de l’agenda progressista.
Sovint has de passar per nombroses feines temporals per aconseguir-ne una estable, sense comptar amb les rondes d’entrevistes. No pot ser que això sigui gratis per l’empresa que et contracta. A més, moltes persones odien la seva feina, mentre l’esquerra diu que és gratificant. Per tant, no queda més remei que canviar la manera com veiem el treball, l’oci, el medi ambient, i manejar un nou vocabulari.
Primer cal canviar manera com mesurem si una cosa és exitosa o no. I això s’aplica tant a les estadístiques macroeconòmiques, al PIB, com a l’ocupació. Per què si l’increment del nombre d’assalariats es considera positiu, les feines sovint es fan des d’una posició de subordinació?. És aquesta l’agenda de l’esquerra? Incrementar la quantitat de persones que diuen “sí, senyor; no, senyor”? Hem d’aspirar a treballar, naturalment, però fer-ho en feines creatives, de cura i desenvolupant les nostres vides i capacitats. I això demana qüestionar l’ocupació, perquè feina i treball no són el mateix.
A parer meu, parlar avui de classe treballadora és com barrejar plàtans, pomes i taronges, totes juntes. Suposa no entendre la naturalesa del capitalisme rendista i obviar que el precariat és diferent que els assalariats, alguns dels quals saben que els seus fills o filles en formaran part. Repeteixo: l’estructura de classes ha canviat i l’esquerra no ha estat prou valenta -o prou consistent- a l’hora de canviar també el vocabulari i la seva imatgeria.
Ho ha de fer si vol identificar els camins de transformació. Per això, reivindico una noció de treball desvinculada de la feina assalariada, com són les cures cap a les persones i la comunitat, la preservació dels comuns, l’oci constructiu i l’educació d’una manera emancipadora, no com una preparació capitalista cap a les feines.
