Back to top

Eva Salaberria: “Si afrontem les pors de manera individual, correm el risc de patologitzar els malestars”

Irene Moulas
19 abr. 2021

Coordinadora del Pla de Ciutat Donostia Lagunkoia, Eva Salaberria (Sant Sebastià, 1957) s’ocupa d’estudiar els reptes que la capital guipuscoana ha d’afrontar davant l’increment de persones grans. Sota el seu impuls, la ciutat ha posat en marxa iniciatives comunitàries que afavoreixen la participació d’aquest col·lectiu, alhora que ajudat a canviar-ne la percepció social.

Quin paper haurien de tenir les institucions cap a les persones grans?

Les haurien d’escoltar, acompanyar i respectar molt més, perquè solem ficar-les en un mateix sac. Potser era necessari en una situació d’emergència per facilitar la gestió, però l’edat no és un element d’homogeneïtat. Concebre-ho així és un atac a la dignitat d’aquestes persones i com es reconeixen en la seva identitat. Ara s’ha pogut comprovar durant la pandèmia, just quan més necessiten ser protegides, escoltades i permetre que se sentin subjectes de drets.

Cal ser conscients d’això?

És imprescindible. Com diu la investigadora i professora Brené Brown, reconèixer la vulnerabilitat empodera, encara que en les relacions de cura es donen situacions de poder i tots plegats cometem errors. Prova d’això és que l’edatisme, la gerontofòbia i els estereotips cap a aquest col·lectiu segueixen molt presents en la societat. Segurament perquè a ningú no li agrada fer-se gran, quan en realitat tots i totes som interdependents.

Això obliga a replantejar el sentit de les residències?

Radicalment, perquè tot i que reben molts recursos, el model no funciona. A Euskadi mateix, només el 5% de la gent gran viu a residències; la resta està a casa. Per això la pregunta hauria de ser si, a casa, aquestes persones poden dur una vida digna i reben una cura adequada. Hi ha un proverbi africà que diu: “per cuidar a un nen fa falta una tribu”; doncs jo crec que, per cuidar a una persona gran, també. Ho demostren projectes com l’Escala de Madrid, la xarxa internacional de ciutats compassives o el procés de narratives col·lectives entorn la mort que s’ha creat a Getxo. També té un gran èxit la iniciativa que omple les parets situades davant de Tabakalera, l’antiga fàbrica de tabac que hi ha Sant Sebastià.

Parlem de la mort i el dol col·lectiu. Cal naturalitzar-ho?

Sens dubte, i això exigeix desconstruir la idea pública segons la qual tots els problemes tenen solució. Hem d’entendre que som immortals i buscar una narrativa col·lectiva sobre les pors, perquè si ho fem individualment, correm el risc de patologitzar els malestars.

Com combatem la soledat no desitjada?

Nosaltres treballem en clau comunitària, utilitzant el fet relacional com a principal estratègia. I és que l’experiència ens indica que l’altra cara de la soledat és una realitat que té diferents nivells. Hi persones rodejades de gent que se senten soles, de manera que hem de saber gestionar-la tenint en compte que tothom pot trobar-se en aquesta situació.

Es tracta de donar sentit a l’etapa final de la vida?

El concepte “Envelliment actiu” ha quedat obsolet. En comptes de pensar a fer activitats i el que implica a nivell personal i col·lectiu, hem de reivindicar el “Bon envelliment”. És a dir: preguntar-nos quin rol tenim com a persones grans, tot realçant el fet que, independentment de l’edat o la salut, la clau és donar sentit a la vida, aferrar-se a ella i que la comunitat se’n faci també responsable. Es tracta, en definitiva, de gestionar de manera eficaç el temps que ens queda una vegada percebem i tenim consciència que és limitat.

Autoria: 
Irene Moulas