Amb el nou llibre, Cuidadoras, el coordinador del centre de recerca Alba Sud ens aproxima a la precarietat en què es troba el col·lectiu de dones que treballa a la llar i les residències.
Em vaig especialitzar en temes de precarietat laboral, sobre els quals el 2015 vaig publicar Las que limpian los hoteles. Aleshores, l’Ajuntament de Barcelona i Drets Socials van impulsar el SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) i, com a contraproposta, vaig suggerir-los que incloguessin a les treballadores de la llar i residències atès que, al meu entendre, les cures han d’abordar-se des d’una perspectiva global. El llibre és un intent d’explicar al gran públic l’existència d’aquest sector.
Significa que, si bé hem aconseguit allargar la vida de la població amb tecnologia i recursos mèdics, no hem resolt la qualitat d’aquesta. Diria més: no existeix una corresponsabilitat de gènere en les cures ni tampoc un sistema igualitari entre Nord-Sud, sobretot perquè el nostre sistema de benestar no assumeix els recursos ni les infraestructures necessàries per fer-hi front. De manera que, sense un pacte social que incorpori les cures en les polítiques públiques, la precarietat s’acabarà perpetuant i estenent-se a més sectors laborals.
Hi ha precarietats compartides. No sols la Llei d’estrangeria; també uns salaris molt baixos, la manca de reconeixement i, en la immensa majoria, una protecció deficitària en termes legislatius i de conveni, atès que no estan al règim general de la Seguretat Social. I això cal afegir els problemes de salut física i mental vinculats al fet que no es valora l’atenció que dispensen a la gent gran perquè, en general, tampoc les persones grans no són valorades socialment. En definitiva: no existeix un sistema de cures per qui es dedica a les cures
El cas de les treballadores de la llar és probablement el més complex, per les situacions irregulars i no hi ha una patronal de referència. Fa molt difícil la negociació tradicional capital-treball. Les associacions com Sindillar com a sindicat, es converteix en un espai de referència molt important, és un espai de cura per elles mateixes. Poden establir vincles comunitaris i guanyar confiança. En els seus termes, la "mimo política", aquella política que cuida i dóna afecte. O Mujeres Migradas Diversas fan quedades per ocupar espais públics i anar juntes a un museu, per apropiar-se d'aquell espai... surten fora dels marcs tradicionals de les organitzacions coactives.
Podrien solucionar conflictes, sens dubte. El problema radica en què els salaris dels mercats informals difícilment seran més alts i també requeriran recursos públics. En el cas del Servei d’Atenció Domiciliària, la solució passa per la internalització i impulsar altres estratègies que milloren les condicions de treball, mentre que, pel que fa a les residències, evitar que només mirin el negoci en lloc de garantir unes feines dignes.
Es venen com la millor eina d’atenció a les persones grans, quan amb les actuals ràtios acaben esdevenint un pàrquing en què la feina esdevé una simple cadena de muntatge. Un fet que agreuja el malestar psicològic de les treballadores, que veuen amb impotència com no poden brindar un servei de qualitat.
Al contrari. Si ja veníem d’una precarietat estructural, la Covid-19 només ha fet que s’incrementessin les càrregues: s’imposen més tasques, amb menys instruments i sense el temps necessari per fer-les correctament, amb el consegüent risc del contagi per a les residents i les empleades, a les quals, dit de passada, no se les ha posicionat com a treballadores essencials.
Jo reivindico un pacte social, d’una banda, i després que la persona es pugui negar a ser un experiment mèdic. Per tant, reclamo una atenció digna però també la llibertat de cadascú a dir prou quan així ho cregui. I és que no té sentit allargar innecessàriament la vida.
