Aquest 12 de març es va celebrar a Barcelona el I Fòrum Social de la Cura. Una trobada que va acollir més de 250 persones vinculades a aquest àmbit per trobar punts d’entesa i impulsar un canvi legislatiu sobre el dret a la cura. En parlem amb dues de les seves impulsores, Elba Mansilla, de Coòpolis-Ateneu Cooperatiu de Barcelona, i Dolors Comes, Investigadora de la Universitat Rovira i Virgili.
DOLORS COMAS: Partim d’una aliança entre persones que estem en el camp acadèmic, per un costat, i altres implicades en el cooperativisme i l’activisme social. Des del meu àmbit, l’acadèmic, veiem que la cura està fonamentada en desigualtats i injustícies de gènere i socials.
ELBA MANSILLA: En realitat som diverses les persones que, a través de diferents canals, participem de les mateixes inquietuds. Algunes provenim de l’activisme, la recerca feminista i el cooperativisme, i si bé ens hem conegut totes fa relativament poc, els cercles relacionals venen de lluny.
DOLORS: La pandèmia ha fet visibles situacions que potser no volíem veure col·lectivament. És el cas de la fragilitat del sistema de cura i la injustícia sobre el qual se sustenta, de manera que, si ara no movíem fitxa, quan ho faríem? I és que la reacció política és insuportablement lenta, i, en canvi, és urgent que es resolguin aquestes qüestions, perquè la gent ho ha passat malament amb la Covid, però hi ha que ja ho passava malament abans. Hi ha gent confinada des de fa anys!
ELBA: No és un tema individual ni femení, és un tema social. Tothom s’ha de corresponsabilitzar d’aquesta problemàtica, i tenim la convicció que, si no hi ha un impuls ciutadà, serà més difícil que això sigui una prioritat política.
DOLORS: La gent més vulnerable és la que té més necessitats i, alhora, veu que aquestes no es resolen correctament. Pensem que les cures se sustenten sobretot en el treball gratuït que fan les famílies, en particular les dones. I quan elles troben feina remunerada, estan molt precaritzades. Sobretot les migrades, a qui se’ls vulnera els drets més bàsics.
ELBA: Hem constatat que a la cura li falta politicitat. Perquè, això com hi ha marees de sanitat, educació, jubilats i pensionistes, les que lluiten per les cures no omplen carrers i sovint no s’organitzen entre elles.
ELBA: Perquè pateixen situacions de vulnerabilitat i de renda de temps molt baixa com per poder destinar temps a l’activisme. Si et passes el temps cuidant als altres, d’on treus el temps per mobilitzar-te?
DOLORS: La major part de cura es desenvolupa a les llars, i ens trobem amb unes dimensions morals i afectives que, d’alguna manera, no tenen antagonista.
ELBA: I també cal tenir en compte que, qui lidera la lluita per la regularització, són persones directament afectades per aquesta situació. En l’àmbit de la cura, que té una forta marca de gènere, classe i origen, la lluita queda travessada per molts condicionats que fan difícil sumar complicitats.
ELBA: Va haver-hi un intent amb la Llei de dependència, però ja parteix d’una mirada parcial perquè es focalitza en les persones que tenen una dependència molt extrema. Una de les idees que nosaltres sostenim és que la cura no és una situació d’excepcionalitat; sinó una necessitat permanent al llarg de la vida.
DOLORS: La Llei de dependència parteix d’un enfocament esbiaixat i, a més, va enfortir la feminització de la cura, amb la qual cosa combatia la voluntat de professionalització i institucionalització d’aquest dret. Pensem que aquesta politització ha de quallar en el seu reconeixement, igual que el de la salut o l’educació, i que s’acabi amb el seu infrafinançament.
DOLORS: Volem anar més enllà de cobrir necessitats. Hem de reivindicar el dret, perquè això implica un compromís social i polític, no només individual i familiar. Què passa si les famílies deixen de cuidar? Doncs que salten totes les alarmes. Avui els valors estan completament invertits: la cura és una activitat essencial, però, en canvi, té molt poc valor social i econòmic.
ELBA: I també cal sacsejar i actualitzar el sistema.
ELBA: Que és inadmissible que la carpeta de serveis socials bàsics tingui quaranta anys. Des d’aleshores no s’han revisat els serveis que proveeixen, els quals estan basats en un model de família que ja no existeix. Ni es reconeixen les famílies monoparentals ni les reconstituïdes, ni tampoc les famílies diaspòriques i altres. Hi ha un decalatge entre la realitat de la societat i els serveis bàsics.
DOLORS: També hi ha un desajustament demogràfic molt gran, ja que per les característiques de la vida, som una societat que no fa fills. La maternitat s’endarrereix perquè les persones no poden tenir els fills quan els voldrien tenir a causa de la inestabilitat laboral i habitacional. De la mateixa manera que l’esperança de vida ha augmentat, la qual cosa fa que s’incrementin les necessitats de cura i que aquesta sigui més complexa.
ELBA: Sí, per descomptat, i l’hem de visualitzar i reconèixer. Igual que les diferències entre la Catalunya més urbana i la rural són estratosfèriques. Una asimetria de la qual hem de prendre consciència per actuar de manera adequada.
ELBA: Donar protagonisme a tot el que és comunitari i social. A Catalunya, tenim moltes entitats constituïdes en grups de suport o aplicacions telemàtiques que representen graus diferents de formalitat i resolen moltes necessitats a les quals no arriben les administracions públiques ni les famílies. I aquest sosteniment social cal reivindicar-lo.
DOLORS: En la sanitat o l’educació, l’administració incorpora els concerts allà on no arriba. Però en l’àmbit social, continua fent-se a través de subvencions que no sempre s’atorguen i que, si es reben, són insuficients perquè sostenir les entitats. I això genera molta inseguretat i fragilitat.
ELBA: Estem articulant una xarxa que pretén recollir totes les demandes i reflexiones fetes, tant en els tallers virtuals com en la jornada del Fòrum, a fi d’interpel·lar aquells agents amb capacitat legislativa perquè entomin els reptes que tenim com a societat que vol cuidar.
