Back to top

Carmen Losmann: “Podem transformar el sistema econòmic i crear un de millor”

Ignasi Franch
25 nov. 2020

La realitzadora alemanya es va introduir en els despatxos del capitalisme financeritzat i no va trobar respostes convincents als seus interrogants. D’aquesta experiència n’ha extret el documental Oeconomia, una meravella penetrant, divulgativa i amb tocs còmics: les veritats emergeixen entre els somriures congelats de diversos mandataris i alts executius europeus.

Molts espectadors continuen gaudint d’El año del descubrimiento, del realitzador murcià Luis López Carrasco. Una obra que es projecta en el marc del Festival de Cinema Independent L’Alternativa, on també s’ha presentat una altra obra destinada a esdevenir un referent en el camp del documental polític. Es tracta d’Oeconomia, que mitjançant una estètica sòbria, quasi minimalista, recull diverses entrevistes a directius de les grans corporacions europees.

L’obra és de Carmen Losmann, que va introduir-se en aquest món per indagar sobre la lògica que impera en el capitalisme. El resultat és un conjunt de respostes evasives o el reconeixement de veritats incòmodes, a les quals s’afegeix una capa d’humor negre.

"Oeconomia no pretén aclaparar ni buscar l’espectacle, sinó senzillament mostrar la comicitat indigesta que desprenen les entrevistes"

En aquest sentit, Oeconomia no pretén aclaparar ni buscar l’espectacle, sinó senzillament -afirma Losmann- mostrar la comicitat indigesta que desprenen les entrevistes. Perquè el visionament de la pel·lícula no solament és una explicació penetrant, senzilla i didàctica dels absurds d’unes finances que generen realitats paral·leles: també és una mirada sarcàstica a les errades i les paradoxes inconfessables d’un sistema que no funciona.

Parteixes de l’objectiu de saber qui i com crea els diners en el marc de l’economia financeritzada, de la qual destaques que les coses no són com les ensenya el Monopoly. És així?

Sí, revela que la major part dels diners són produïts pel sector bancari. Quan emet crèdits, cada banc pot crear diners. El mateix cap d’economistes del Banc Central Europeu (BCE) ho denomina “la producció privada de diners”.

Un dels eixos del film són les entrevistes que fas a diferents economistes i alts executius. Els hi preguntes sobre problemes generals, i això els desconcerta força. Esperaves aquest efecte disruptiu?

No l’esperava. I, sincerament, em sento decebuda perquè m’he adonat que la majoria d’interlocutors ni tan sols entenien les meves preguntes.

Creus que Oeconomia desmunta el màxima segons el qual l’economia ha de romandre en mans d’especialistes perquè el ciutadà no pot entendre el seu argot?

Aquesta associació em va venir al cap quan el film ja estava acabat. Durant el rodatge només vaig seguir la intuïció que vaig extreure d’haver vist audiovisuals sobre economia a Youtube, El que vaig trobar va acabar-hi encaixant.

Tenies aquesta sensació?

Sí, però el concepte original del film era força diferent de l’obra acabada. Després de comprovar que les entrevistes no sortien tal com esperava, vaig buscar altres maneres de construir un desenvolupament consistent. És llavors quan va aparèixer la idea de presentar-me com la cineasta que investiga sobre el tema i que va emplenant un esquema a un ordinador.

Un dels caps del Banc Central Europeu dubta a l’hora de contestar-te, un directiu de BMW decideix ignorar-te, mentre altres es mostren molt tensos. No has pensat a fer un making of d’Oeconomia?

És veritat que els moments més tensos es produeixen durant les entrevistes, sens dubte. Però personalment em va provocar més nerviosisme quedar-nos aturats en embussos i no poder arribar a temps al lloc de rodatge.

Al llarg del documental no et posiciones ideològicament. Per quina raó?

L’objectiu és que les imatges estiguin obertes a la interpretació. Aquesta és la màgia que té el cinema. Però òbviament sóc una persona que vol qüestionar el sistema capitalista i els enormes danys ecològics i socials que provoca.

Tot i que el film encara s’està distribuint, has rebut alguna reacció?

M’he trobat respostes molt diferents, que tenen a veure amb la ideologia de cadascú. Per exemple, alguns neoliberals em diuen que no tinc raó i es mantenen fidels als seus models.

El documental també provoca riallades que són tristes perquè, al cap i a la fi, ens riem del sense sentit de l’actual sistema. Pensaves que emergiria aquesta comicitat fosca?

Això m’ho vaig trobar pel camí. Hauria estat una ment mestra si hagués previst aquestes capes d’humor negre.

 

Avui algunes veus qualifiquen el crac financer de 2008, i la socialització de deutes privats posterior, com una crisi-estafa. Opines el mateix?

No entro en l’aspecte de bondats confrontades a maldats; tan sols m’interessa parlar d’un model que ens força a expandir qualsevol oportunitat d’inversió per mantenir en marxa el flux de l’oferta monetària. I després qüestiono la ideologia del lucre, que tots seguim de manera més o menys conscient sense avaluar els seus condicionants i perjudicis.

Oeconomia també s’acosta a la dificultat de combinar el creixement il·limitat i l’existència d’uns recursos naturals finits. Faràs aquesta investigació que suggereixes al final del documental?

Ja ho veurem. En tot cas, vaig acabar la pel·lícula mostrant una carpeta d’escriptori anomenada “Buscant alternatives”, amb què vull subratllar que els sistemes creats pels humans poden ser canviats, encara que Margaret Thatcher digués que “no hi ha alternativa”. És a dir, intento obrir un espai mental i d’acció indicant que podem transformar el sistema econòmic actual i crear un de millor.

L’obra deixa un regust amarg en la mesura que les persones que no contesten s’estalviaran quedar exposades...

És cert, i això em preocupa, ja que és injust que qui s’ha obert a parlar quedi exposat i altres, amb la seva negativa a aparèixer, quedin darrere d’una cortina opaca.

Andrew Bosomworth, un directiu d’una empresa que gestiona quantitats multimilionàries en bons de deute públic, et reconeix obertament la relació entre els beneficis de la seva firma i l’empobriment dels estats. Creus que l’hauran estirat les orelles per a

Ho ignoro, li hauràs de preguntar a ell.

Autoria: 
Ignasi Franch