La realitzadora alemanya es va introduir en els despatxos del capitalisme financeritzat i no va trobar respostes convincents als seus interrogants. D’aquesta experiència n’ha extret el documental Oeconomia, una meravella penetrant, divulgativa i amb tocs còmics: les veritats emergeixen entre els somriures congelats de diversos mandataris i alts executius europeus.
Molts espectadors continuen gaudint d’El año del descubrimiento, del realitzador murcià Luis López Carrasco. Una obra que es projecta en el marc del Festival de Cinema Independent L’Alternativa, on també s’ha presentat una altra obra destinada a esdevenir un referent en el camp del documental polític. Es tracta d’Oeconomia, que mitjançant una estètica sòbria, quasi minimalista, recull diverses entrevistes a directius de les grans corporacions europees.
L’obra és de Carmen Losmann, que va introduir-se en aquest món per indagar sobre la lògica que impera en el capitalisme. El resultat és un conjunt de respostes evasives o el reconeixement de veritats incòmodes, a les quals s’afegeix una capa d’humor negre.
En aquest sentit, Oeconomia no pretén aclaparar ni buscar l’espectacle, sinó senzillament -afirma Losmann- mostrar la comicitat indigesta que desprenen les entrevistes. Perquè el visionament de la pel·lícula no solament és una explicació penetrant, senzilla i didàctica dels absurds d’unes finances que generen realitats paral·leles: també és una mirada sarcàstica a les errades i les paradoxes inconfessables d’un sistema que no funciona.
Sí, revela que la major part dels diners són produïts pel sector bancari. Quan emet crèdits, cada banc pot crear diners. El mateix cap d’economistes del Banc Central Europeu (BCE) ho denomina “la producció privada de diners”.
No l’esperava. I, sincerament, em sento decebuda perquè m’he adonat que la majoria d’interlocutors ni tan sols entenien les meves preguntes.
Aquesta associació em va venir al cap quan el film ja estava acabat. Durant el rodatge només vaig seguir la intuïció que vaig extreure d’haver vist audiovisuals sobre economia a Youtube, El que vaig trobar va acabar-hi encaixant.
Sí, però el concepte original del film era força diferent de l’obra acabada. Després de comprovar que les entrevistes no sortien tal com esperava, vaig buscar altres maneres de construir un desenvolupament consistent. És llavors quan va aparèixer la idea de presentar-me com la cineasta que investiga sobre el tema i que va emplenant un esquema a un ordinador.
És veritat que els moments més tensos es produeixen durant les entrevistes, sens dubte. Però personalment em va provocar més nerviosisme quedar-nos aturats en embussos i no poder arribar a temps al lloc de rodatge.
L’objectiu és que les imatges estiguin obertes a la interpretació. Aquesta és la màgia que té el cinema. Però òbviament sóc una persona que vol qüestionar el sistema capitalista i els enormes danys ecològics i socials que provoca.
M’he trobat respostes molt diferents, que tenen a veure amb la ideologia de cadascú. Per exemple, alguns neoliberals em diuen que no tinc raó i es mantenen fidels als seus models.
Això m’ho vaig trobar pel camí. Hauria estat una ment mestra si hagués previst aquestes capes d’humor negre.
No entro en l’aspecte de bondats confrontades a maldats; tan sols m’interessa parlar d’un model que ens força a expandir qualsevol oportunitat d’inversió per mantenir en marxa el flux de l’oferta monetària. I després qüestiono la ideologia del lucre, que tots seguim de manera més o menys conscient sense avaluar els seus condicionants i perjudicis.
Ja ho veurem. En tot cas, vaig acabar la pel·lícula mostrant una carpeta d’escriptori anomenada “Buscant alternatives”, amb què vull subratllar que els sistemes creats pels humans poden ser canviats, encara que Margaret Thatcher digués que “no hi ha alternativa”. És a dir, intento obrir un espai mental i d’acció indicant que podem transformar el sistema econòmic actual i crear un de millor.
És cert, i això em preocupa, ja que és injust que qui s’ha obert a parlar quedi exposat i altres, amb la seva negativa a aparèixer, quedin darrere d’una cortina opaca.
Ho ignoro, li hauràs de preguntar a ell.
