Mireia Chavarria, de l’Aula d’Idiomes, i Núria Alcober, de La Deskomunal, formen part de l’eixam sense reina que és La Comunal, un nou pol cooperatiu ubicat al barri de Sants de Barcelona. A causa de la pandèmia, els primers projectes a establir-se van haver de marxar al cap de poques setmanes i confinar-se un grapat de mesos. Ara, un any després, la vida en aquesta antiga fàbrica manufacturera comença a fluir amb la “nova normalitat”.
Núria: Ni de broma. La inauguració que teníem al cap era un gran esdeveniment. Ens imaginàvem tallar els carrers del voltant i convidar totes les veïnes a conèixer i fer-se seu els projectes. Però clar, ens hem trobat fent trasllats amb mascareta.
Mireia: En un context de pandèmia és complicat desplegar el que venia a remolc de La Comunal. El que volíem és que esdevingués un punt de trobada del barri en l’àmbit cultural. Però, ara com ara, no és viable dinamitzar-lo tal com voldríem.
Mireia: Les necessitats són diverses i cada projecte tenia els seus. Moltes no disposàvem d’un local en condicions i, en el nostre cas, l’Aula d’Idiomes, fèiem l’activitat de forma itinerant.
Núria: La manca d’un equipament és el motor del projecte, tot i que no tothom tenia aquesta urgència. La Directa va ser la primera a plantejar-ho i ràpidament vam compartir-ho. Així és com vam sumar-nos fins a trobar un edifici que permet enfortir els nostres lligams.
Mireia: A mi em feia respecte, ho reconec, perquè abans el cooperativisme estava més present a tot arreu. Et relacionaves i interactuaves amb projectes d’altres àmbits i això et permetia fer pedagogia.
Núria: Algunes veïnes també ens ho han manifestat, ja que abans ens trobàvem al carrer Riego, on hi ha el Kop de Mà, i més endavant La Ciutat Invisible, La Directa, i al costat Lacol, etc.
Núria: Quan vam començar a gestar La Comunal vivíem un moment de gentrificació i ens preocupava què passaria amb els espais que deixàvem buits. Ens feia por que els ocupés una franquícia o una activitat contrària als interessos del veïnat. Per això cada projecte, en la mesura del possible, va acompanyar el trànsit per tal que les iniciatives que entraven fomentessin l’economia social.
Núria: Nosaltres érem llogateres i al final és la propietat qui va decidir, però vam poder influir.
Mireia: Crec que el temor venia alimentat per la creença que només existien les nostres cooperatives. Després, veient que el cooperativisme està en auge, no ens ha amoïnat tant ajuntar-nos en un punt concret del barri, perquè ja vindran altres que ocuparan nous espais.
Mireia: Menys de les que voldríem, però és qüestió de temps.
Núria: Sí que en passen. Estem en un indret de Sants on hi ha el mercat i un eix comercial potent. A la Ciutat Invisible, per exemple, li va anar molt bé la campanya de Nadal, i com a La Deskomunal, ha detectat que arriba a públic que abans no ens coneixia.
Mireia: Ja teníem dinàmiques com l’Impuls Cooperatiu de Sants o projectes més recents, entre els quals Barri Cooperatiu o el programa de ràdio que fem a Sants 3 Ràdio. Malauradament, les restriccions decretades per la pandèmia ha dificultat una major interrelació.
Mireia: Ens falta treballar més els vincles dins dels espais comuns i de decisió. Al conèixer-nos poc, no tothom s’ha sentit còmode i segur.
Núria: Ha sigut un llançament castrat en molts aspectes, però en la mesura que avancem, anem trobant eines i estratègies perquè passin més coses.
Núria: La Comunal no és el primer pol cooperatiu, també hi ha el Grup Ecos, al districte de l’Eixample. Però sí que pot servir d’inspiració i empoderament perquè altres entitats vegin la possibilitat d’impulsar iniciatives similars als seus barris. Encara hi ha gent que ens pregunta si és de la Generalitat o de l’Ajuntament, quan som les cooperatives qui ho hem aixecat i ho sostenim cada dia.
Mireia: Ens fa més visibles que no disseminats. Per tant, guanyem com a model cooperatiu, i ho demostra que, malgrat els embats del sistema capitalista o els causats per la pandèmia, hem superat els obstacles i les circumstàncies del moment. No és estrany que en aquestes naus es cosissin veles de vaixell; estàvem predestinades a arribar a bon port.
