Back to top

El capitalisme ens traurà de la crisi?

17 gen. 2021

Director de Recerca de l'Institut Ostrom

Quan el capitalisme funciona: cooperació, competència i capacitat institucional

Durant mesos hem escoltat que el coronavirus anava a suposar la mort de la globalització i el capitalisme: la pandèmia havia estat provocada per l’obertura de fronteres i, a més, els mercats s’havien mostrat incapaços de reaccionar al desastre que estàvem experimentant.

Per alguns, la crisi posava en relleu la necessitat d’avançar cap a una major planificació estatal sobre els sectors estratègics de l’economia. Insistien que els mateixos governs incapaços de complir de manera competent i eficaç amb les seves atribucions més bàsiques -seguretat, prevenció, salut pública- intervinguessin massivament en l’economia per orientar les polítiques industrials del futur. Que els mateixos polítics incapaços de preveure, amb dues setmanes d’antelació, el desastre a què ens veuríem abocats, planifiquessin, amb anys d’antelació, quines tecnologies impulsaran l’eficiència energètica.

Tanmateix, si bé és cert que en alguns aspectes la globalització i els mercats poden contribuir a la fragilitat de l’economia davant de xocs exògens, les cadenes de subministrament globals han demostrat amb escreix la seva resiliència, permetent la nostra adaptació a aquestes disrupcions.

Després de mesos qüestionant el valor afegit de les cadenes de transport i distribució alimentària, hem constatant la seva immensa tasca, mantenint els supermercats plens dia rere dia. El sector automobilístic va redirigir la seva producció a la fabricació de ventiladors per donar resposta a les necessitats de les unitats de cures intensives; cooperatives de makers van començar a fabricar viseres de protecció pels sanitaris amb impressores 3D; la major empresa de distribució tèxtil del país va establir un pont aeri amb la Xina per portar a l’Estat espanyol més de 35 milions de mascaretes; i el sector biofarmacèutic global es va posar mans a l’obra per desenvolupar 115 candidats a vacuna, set de les quals han arribat a les darreres fases dels assajos clínics.

"El progrés sense precedents viscut els darrers tres-cents anys és essencialment el resultat de l’intercanvi d’idees -tècniques i institucionals- de l’era moderna"

El progrés sense precedents viscut els darrers tres-cents anys és essencialment el resultat de l’intercanvi d’idees -tècniques i institucionals- de l’era moderna. Aquest canvi de paradigma conegut avui com a globalització -la transició a la idea de “veïnatge universal”- no és més que l’aplicació dels principis liberals a gran escala: llibertat, igualtat i lliure associació, de la qual se’n deriva, en l’àmbit internacional, una presumpció a favor de la lliure interacció civil i econòmica entre ciutadans de comunitats polítiques diferents i, per tant, la lliure circulació de béns, capitals i persones.

En aquest sentit, la vacuna de Pfizer-BioNTech és un exemple prou il·lustratiu. Pfizer, companyia nord-americana, uneix esforços amb BioNTech, empresa alemanya, per finançar conjuntament la investigació, producció i comercialització de la primera vacuna aprovada contra el virus. A més, Biontech fou fundada per la segona generació de dues famílies d’immigrants turcs que van arribar a l’Alemanya Occidental (que no Oriental) després de la Segona Guerra Mundial. El desenvolupament de la vacuna també il·lustra les virtuts de la circulació del talent allà on pot maximitzar la generació de valor per a la societat.

Finalment, no hi ha mercats eficients sense institucions competents. Dinamarca, Nova Zelanda, Taiwan, Singapur i Israel tenen climes, geografies, cultures i mides -en termes de despesa pública sobre el PIB- molt diferents, però tots ells són estats d’alta capacitat, ja que disposen d’una administració eficient i confiable, un ordenament jurídic clar i estable, i una estructura fiscal sostenible. Són aquests els països que van activar un sistema robust de vigilància epidemiològica capaç de diagnosticar precoçment el virus, analitzar eficaçment les dades amb un nivell de detall adequat i aïllar els contactes per prevenir la transmissió comunitària. Seran també els països que previsiblement vacunaran amb més celeritat la seva població. 

En definitiva, pot ser que la globalització i el lliure mercat, al fer-nos porosos i interdependents, ens tornin fràgils davant amenaces com la pandèmia. Però també ens proporcionen els mitjans per adaptar-nos de manera creativa i resilent. Posar fi a capitalisme i la globalització no posaria fi a les pandèmies, però sí acabaria amb un dels marcs institucionals més eficaços per contrarestar-les.

Economista, membre del seminari d’Economia Crítica Taifa

La pandèmia posa el focus en el dilema entre el capital i la vida

La pandèmia mundial ha comportat una intervenció pública sense precedents amb la mobilització d’un ingent volum dels recursos per a la prestació de serveis sanitaris i per a ajudes a l’activitat econòmica.

Hi ha un ampli consens en deixar de banda les polítiques neoliberals convencionals de disciplina fiscal per a implementar unes polítiques d’emergència heterodoxes. S’han tret els topalls del dèficit públic i desplegat amplis programes de despesa, mentre que els bancs centrals han monetitzat, en major o menor mesura, els dèficits.

Tanmateix, les respostes han estat desiguals, ja que segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), els països d’ingressos baixos han aplicat tancaments de l’activitat econòmica més laxos malgrat experimentar incidències altes dels contagis de Covid-19, alhora que s’ha incentivat l’activitat econòmica més reduïda, tot i que l’efecte en els llocs de treball d’aquests tancaments és més acusat. En tot cas, una major intervenció dels estats en les economies no ha implicat que s’estiguin garantint els drets que milloren les condicions de vida de les classes populars. I molt menys estaríem davant d’una planificació socialista de l’economia. 

Aquesta pandèmia obre la possibilitat a replantejar-se com organitzem l’economia, perquè, en certa manera, ha requerit posar la vida al centre. Ens hem adonat de la importància de tenir unes infraestructures sanitàries públiques i universals que garanteixin la salut pública; que els centres educatius i per a la gent gran de titularitat pública són bàsics per a la socialització de la reproducció de la vida; que hi ha sectors que són essencials on es treballa en condicions precàries; i que la protecció laboral, especialment aquella referent a la conciliació, no serveix tal com està, ja que s’han hagut d’implementar nous permisos i instruments com els expedients de regulació de l’ocupació.

"És un bon moment per qüestionar-se el paper del mercat, en què els recursos productius estan guiats cap al benefici privat i no cap al col·lectiu"

És un bon moment, doncs, per qüestionar-se el paper del mercat, en què els recursos productius estan guiats cap al benefici privat i no cap al col·lectiu. I és que el mercat liquida tots aquells actius que no són rendibles i fa créixer les fortunes dels més rics., mentre moltes necessitats socials estan insatisfetes.

Així mateix, els canvis en els patrons de consum de la població han disparat la facturació de les empreses de l’anomenat capitalisme de plataforma i el negoci de les indústries fabricants de vacunes i equipament sanitaris. Del mercat, doncs, no podem esperar res més.

Cal recordar que la pandèmia no és un xoc extern sobre una economia que es refarà fàcilment quan s’aixequin les restriccions de mobilitat, sinó que afecta una economia global en què la majoria dels sectors productius, especialment la indústria, ja vivien un excés de capacitat productiva, condicions de treball estaven sotmeses a una pressió a la baixa -derivada de la competència ferotge de la globalització-, mentre que la construcció, el turisme i les finances tenien un paper excessiu. 

Doncs bé: les institucions s’han llençat a rescatar -amb subvencions, crèdits i desgravacions fiscals- les grans empreses que apliquen les pitjors condicions laborals i tenen més incidència en el medi ambient. Així ho demostra el rescatat de negocis que produeixen béns i serveis superficials o nocius, alguns dels quals, com les línies aèries, haurien desaparegut sense les ajudes públiques. I això es fa pràcticament sense exigir-los contrapartides cap al conjunt de la societat, ni ara ni quan les empreses tornin a generar beneficis. De la mateixa manera que s’ha actuat amb garanties i suports massius per a salvar la borsa i el sector financer d’una devaluació i s’han privilegiat els sectors rendistes, com són els propietaris dels immobles i les empreses de subministraments. Això ha provocat, en paraules de Grace Blakeley a The Corona Crash, un “benestar corporatiu dissenyat per a salvar el capitalisme de si mateix”, en què “la despesa pública continuarà mentre segueixi beneficiant la riquesa de grans capitalistes i propietaris; ni un minut més”.

Al capdavall, el dilema entre protegir la salut i l’economia s’hauria pogut evitar si s’hagués establert un control col·lectiu i planificat dels recursos productius. En canvi, constatem que els estats no actuen de forma oposada al mercat, sinó per salvar-lo, d’aquí que caldrà plantejar-los una oposició crítica generalitzada que transcendeixi les protestes sectorials que demanen obrir els negocis i rebre ajudes.

Autoria: 
Martí Jiménez
Elena Idoate

Pot ser també t’interessa