“Sortir d’aquí requerirà canvis en la nostra forma d’organitzar l’economia, la política i la vida”.
Yayo Herrero
Abans del que ara anomenem paradoxalment “normalitat”, caldrà recordar que tampoc no n’hi havia pas, de normalitat. A Coop57 treballàvem –i treballem ara i treballarem encara més– en el mateix i en noves necessitats sobtades: desenvolupar l’economia social i solidària, teixir projectes horitzontals i organitzats com una gran xarxa de persones i entitats, socialitzar projectes amb un alt contingut social i mediambiental a través de fórmules de sòl comunitari.
I tot plegat, per assegurar l’accés al crèdit com a dret fonamental. Democràcia econòmica i finances ètiques i solidàries que promouen noves formes de garanties i avals que faciliten un accés més universal al crèdit, noves aliances europees, incorporació de nous protagonismes al fet cooperatiu, compromís contra cada desigualtat social, l’estalvi al servei de la transformació i una nova matriu econòmica cooperativa, social i solidària.
Mirant al retrovisor, una mica abans, en la penúltima crisi que anunciava la següent -partint del gens qüestionable “capitalisme és crisi”- el cooperativisme va respondre com cap altre sector. Demostrant una capacitat de resistència, autodefensa i resiliència, que naixia -és clar- de totes les dificultats i tensions del cicle 2008-2014.
El cooperativisme va consolidar -i fins i tot crear en termes nets- nous llocs de treball en un període de destrucció massiva d’ocupació, demostrant que quan es posa la vida al centre -i no el capital- les respostes són sempre més solidàries i equitatives. Des de Coop57, la resposta sintètica i numèrica a la crisi va ser concedir 2.500 préstecs per valor de 90 milions d’euros en la dècada posterior al 2008. I així permetre que centenars de projectes amb un valor social immens tinguessin l’oportunitat de seguir aportant valor afegit pel conjunt de la societat.
Que enguany fem 25 anys, també mereix reflexió: perquè les xarxes construïdes ahir, abans dels després, serveixen com mai per a l’avui. I per al demà. Per això serveixen les xarxes, al capdavall: per no caure mai. Potser res de nou sota un cel de plom d’un molt abans que és antic: memòria d’un futur anterior caldrà recordar -caldrà no oblidar- que en el cicle 1875-1939 el cooperativisme va sorgir i estendre’s –especialment el de consum, però també el de producció i distribució– per garantir una vida que valgués la pena ser viscuda. Cooperatives del pa, el vidre i l’aigua. La Fraternitat, L’Empar, L’Econòmica, Flor de Maig, La Lleialtat, El Benestar, La Formiga Obrera, L’Economat, El Benestar. Els noms, sí, feien la cosa. I els vincles. I les alternatives.
De cop sobtat, tot pren ara un nou i antic sentit. I en l’àmbit financer cooperatiu, també. Des del primer dia de l’estat d’alarma -no hi havia motius per estar alarmats abans de l’11 de març?- van arribar les primeres trucades. Diuen que el virus de la COVID19 és igual per a tothom. Però ni així, perquè no tothom és igual davant d’aquest.
En la nostra societat desigual, per no parlar de la desigualtat brutal Nord-Sud en l’ordre caníbal del món, no és el mateix si pertanys al 45% que viu sota patrons de plena integració, al 35% que ho fa en la precarietat ininterrompuda com a forma de vida o al 20% que sobreviu sota escenaris d’exclusió social*.
No és igual ni abans ni durant ni després. De la mateixa manera no és el mateix si ets una kelly, un rider o una autònoma; si ets una cooperativa o una petita pime davant de qualsevol fons voltor, estraperlistes del moment, o entitats financeres que pretendran una altra volta de caragol sota la demanda urgent de préstecs. Un fet que ha denunciat fins i tot l’ICO -augment del tipus d'interès, comissions d’obertura o imposició de contractes de vida o assegurances.
“Si no és ficció, aleshores és que és la realitat”, diu la dita. Mapa de solidaritats en assaig general: distintes iniciatives comunitàries, pràctiques de suport mutu, caixes de resistència -de les cuidadores a la vaga de lloguers, de les treballadores sexuals a la petita pagesia agroecològica del camp català-, producció casolana de mascaretes, usos alternatius de les impressions digitals 3D, xarxes socials emprades per ajudar, cuidar i sostenir-nos.
Cal, però, que la ciutadania reaccioni i doni suport a tota la solidaritat creada, avui tant com demà. Que faci costat als petits productors locals: perquè el dia que la lleixa de l’hipermercat estigui buida i l’hort del pagès del costat de casa estigui ple de vida i aliment, entendrem, per fi, què vol dir sobirania.
En estricte directe: des del punt de vista financer, des de Coop57, en poc més de dues setmanes s’han aplicat carències als préstecs de més de 70 projectes per un valor de més de 3 milions d’euros, s’han renegociat i ampliat en aquells casos que ha fet falta. Tot, amb l’objectiu que la urgència no sigui un problema per preparar-se per al després.
Tot just l’endemà, ens quedarà un panorama difícil, no cal enganyar-nos. D’aquí a uns mesos potser veurem les dificultats pels anys vinents i es faran evidents -encara més- les mancances del sistema econòmic de la “normalitat”. Quan aquest es recuperi de la quarantena, tornarà amb força, implacable, per recuperar la seva normalitat deixant enrere persones i buscant solucions pel capital.
Des de les finances ètiques, caldrà més que mai ser una eina útil al servei de l’economia social i solidària i tots aquells projectes que posin les persones al centre i busquin una sostenibilitat ecològica i social d’escala humana. Donar resposta des d’on s’ha fet sempre: des de la cooperació, la solidaritat i el respecte mutu. No des de la lògica del benefici, la competència o la rendibilitat.
Si no és cert que sempre anem tard, caldrà prefigurar i definir un programa integral, durador i sostenible, que com moltes veus ja han apuntat, definit o desbrossat en aquests dies de confinament distòpic: un nou model econòmic plural i transformador; una peremptòria reconversió ecològica i social; una transició energètica urgent i inajornable; un paradigma de les cures i el treball reproductiu; un marc productiu relocalitzat d’utilitat social on l’economia productiva aïlli les dinàmiques especulatives; un espai central per a la sobirania alimentària; prevalença de l’economia productiva per aïllar l’especulativa. “Un pacte per la Democràcia Econòmica, la Justícia SocioAmbiental i la Salut Col·lectiva”, ha escrit algú.
Mirant la xarxa que hem anat construint, demà ja ho serà tot i ja no serà el mateix menjar-se una poma de muntanya del Solsonès, subscriure’s a mitjans de comunicació crítics, independents i cooperatius o canviar de banc o companyia energètica.
Feminisme, ecologisme, antiracisme, cooperativisme. La capacitat precursora dels darrers vint anys d’economia social i solidària a Catalunya han conreat llavors que van arrelant endins i que, per sort, avui ens deixen menys indefenses. Ens volien sols i ens van retrobar junts.
Aquests dies ha corregut per xarxes el conte de la granota que saltava el mur. Una granota amb diversitat funcional, sorda. Quan el va saltar, una altra granota li va escriure: com ho has fet? Ella va respondre: “gràcies als ànims de la gent”. Però aleshores, l’altra granota li va dir que en realitat els crits no eren d’ànims, sinó tot el contrari: que li deien que era impossible -fins que deixa de ser-ho.
Abans del després de l’abans, caldrà refer, apedaçar, reconstruir, reteixir. No serà pas fàcil -mai no ho ha estat-, però més difícil, incomparablement molt més difícil, serà no fer-ho. Cooperativisme o Mad-Max; o ara o mai o vés a saber quan; sortir de l’infern més que arribar a cap paradís. Mil formes de dir-ho. Deixem-ho en una de molt més clàssica: metànoia. Conversió. Canvi. Transformació. Sempre, social i solidària.
* VIII Informe Foessa-Catalunya sobre exclusió i desenvolupament social. 2019.
