La narrativa de ciència-ficció traspua sovint un anhel humanista: que el progrés no solament sigui científic i tecnològic, sinó també ètic. Autors com H. G. Wells (L’illa del doctor Moreau) han imaginat societats futures en què l’espècie humana ha anat llimant, no sense contradiccions, algunes de les seves passions més destructives fins a conviure i resoldre els conflictes de maneres més madura. Algunes ficcions que han penetrat en el ‘mainstream’, com Star trek: la nova generació, tenien restes d’aquesta tradició, encara que estiguessin barrejades amb elements més problemàtics, amb vestigis de militarisme i ressons colonials.
El novel·lista Arthur C. Clarke, autor de 2001: una odissea de l’espai, Encontre amb Rama i altres clàssics de la literatura fantàstica, va proposar una peculiar variant d’aquesta tradició amb La fi de la infància. La novel·la, publicada originalment el 1953, tracta de l’arribada a la Terra d’una civilització extraterrestre que adverteix sobre la conflictivitat humana i sobre la possibilitat que aquesta s’estengui a altres planetes a través de la colonització de l’espai. L’enorme superioritat tecnològica dels visitants facilita que es converteixin en un poder que marca la política del planeta: ofereixen l’abundància i el final de la pobresa a canvi del final de les guerres i de les nacions.
En aquest sentit, la proposta de Clarke podria haver estat una distopia de pèrdua del control ciutadà. Un contemporani de l’escriptor britànic, Kurt Vonnegut (Esmorzar de campions), acabava de publicar La pianola, una distopia sobre una mena de renda bàsica universal basada en els impostos a l’automatització. Vonnegut imaginava una societat que es fracturava radicalment entre una elit de treballadors qualificats i una majoria amb la supervivència garantida però frustrada.
Clarke, en canvi, no imagina que la desaparició de la lluita per la supervivència sigui exactament traumàtica; planteja un nou escenari existencial amb alguns desajustaments (“quan els governants suprems havien abolit la guerra, la fam i les malalties, també havien abolit l’aventura”, diu el narrador). A diferència del que es plantejava en altres ficcions de la Guerra Freda, molt bel·ligerants, la pau es considera un bé superior.
En aquest principi extern segons el qual governar els assumptes humans pot connectar amb les actuals fantasies tecnocràtiques sobre governs de màquines suposadament objectius, obres com La fi de la infància escenifiquen que hi ha una paradoxa de fons: es fantasieja amb una intel·ligència externa que ‘posi ordre’ en la humanitat, però alhora es recela de qualsevol altre que es vegi com extern, com forà. Potser el que amaguen les reivindicacions tecnocràtiques dels nostres dies és un filototalitarisme de mercat, governat per artefactes que estan dissenyats “pels nostres” i que repliquen els sedassos que volem reproduir.
Com l’Isaac Asimov de Fundació, Arthur C. Clarke provenia de la pedrera de la literatura ‘pulp’, establerta a través de revistes com Amazing Stories. La seva no és una literatura fina, atenta en la concepció i desenvolupament dels personatges, sinó una narrativa de peripècies alimentada per la curiositat intel·lectual i pel desig de coneixement. En aquesta ocasió, el desig de coneixement va prendre desviaments peculiars (com l’interès pels fenòmens paranormals).
Si ens traslladem al moment de creació del llibre, l’automatització de les tasques laborals no resultava tan problemàtica. Com tampoc el sentit comú de l’època no prestava gaire atenció a les advertències sobre els esgotaments de recursos que assumiria el moviment hippie i que es multiplicarien arran d’Els límits del creixement i altres assajos. Així que moltes ficcions de l’època traspuaven una gran confiança en la capacitat de la ciència i la tecnologia per generar benestar. A La fi de la infància, els governants suprems garanteixen una abundància aparentment sense límits, gairebé màgica (ja ho va dir el mateix Clarke: “qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia”).
En el plantejament de l’obra, es poden assenyalar alguns desajustos, ja que recorda a la típica sèrie televisiva dels anys 50 del segle passat: és com si, per raons pressupostàries, Clarke hagués hagut d’explicar una història de magnitud enorme amb pocs personatges i quatre decorats. Tot té un cert aire esquemàtic, de cartó-pedra, i que la història abraci dècades no ajuda a incorporar detalls i subtileses. I amb tot, com l’esmentada Fundació d’Asimov, el resultat és divertidíssim i narrativament astut. El seu autor acaba escenificant -per camins inesperats, i transcendint l’escala individual- la mutabilitat del temps i de les coses. I la possibilitat que, tot allò que coneixem, s’acabi.
LLIBRE
TÍTOL: La fi de la infància
AUTORIA: Arthur C. Clarke
TRADUCCIÓ: Elena Ordeig
EDITORIAL: Duna Llibres, 2023
PÀGINES: 314
