Llegir Fundació, del narrador i divulgador Isaac Asimov, suposa traslladar-se a un altre temps i una altra mentalitat. No solament perquè la ficció s’ambienta en un futur llunyà en què la humanitat ha conquerit el cosmos sota una organització imperial en decadència. Aquests escrits de joventut d’Asimov, el gruix dels quals es van concebre i publicar originalment durant els anys quaranta del segle passat, ens transporten als marcs mentals i els ritmes vitals d’un humanisme previ a la postmodernitat.
El punt de partida de la ficció és una barreja d’observació i profecia duta a terme per un historiador, Hari Seldon: l’imperi galàctic s’està afeblint, acabarà fent implosió i això comportarà un interregne de segles de caos i xocs violents. Seldon considera que és un procés que no es pot aturar, però sí que es pot escurçar, així que elabora un pla amb l’objectiu de bastir un nou poder vertebrador a la galàxia. El personatge crea una fundació que elabori una enciclopèdia amb què conservar els coneixements adquirits al llarg dels segles i que, en paral·lel a aquesta tasca, vagi consolidant-se com un actor polític principal (a través, també, d’un esquer religiós amb ressons paternalistes i elitistes: el coneixement científic es vesteix de ritus per generar adhesions submises).
Asimov bevia dels relats de ciència-ficció publicats en les revistes especialitzades. La seva obra no s’allunya d’aquests paràmetres ‘pulp’: la peripècia s’imposa a la reflexió, no es detecta gaire interès per la psicologia dels personatges -més enllà de trets molt bàsics- i tendeix a una certa linealitat i a la visió túnel. El que explica l’autor podria ramificar-se i esdevenir extremadament complex, però tot acaba sent senzill. En part, pel fons determinista del relat: el futur està escrit a grans trets, encara que es poden canviar molts detalls.
Les limitacions literàries de la proposta són evidents, però no ha de sorprendre que Fundació continuï llegint-se setanta anys després. Asimov és molt astut en la construcció narrativa, ja que l’ús de l’anticipació d’esdeveniments estimula la curiositat del lector. En aquest aspecte, l’escriptor juga un rol similar a l’exercit per Seldon: dosifica la informació a les persones que participen en el seu pla al llarg de les dècades.
L’arquitectura del llibre també resulta potencialment efectiva. L’obra avança de manera indeturable, a través de grans salts cronològics que suposen l’entrada de nous personatges i unes situacions històriques (moderadament) transformades després de cada salt. Aquest sacseig narratiu contrasta amb un cert estatisme de fons. I, des de la perspectiva accelerada del nostre present, sobta que Asimov concebi com a grans avenços tecnològics el que penetra tan poc en l’experiència humana, i també en els costums i en les maneres de relacionar-se dels personatges. Com si, al capdavall, l’autor considerés que la naturalesa humana té uns fonaments que no canvien (o que no canviaven).
LLIBRE
TÍTOL: Fundació
AUTORIA: Isaac Asimov
TRADUCCIÓ: Octavi Gil Pujol
EDITORIAL: Duna Llibres
PÀGINES: 336
