Embrutits pel capital (i per les autojustificacions)

La promesa de Hasan està protagonitzada per un agricultor que, en un moment de prosperitat, se sent amenaçat: una torre d’alta tensió s’emplaçarà el bell mig de la seva explotació. Com va succeir a Alcarràs o Costa Brava, Líbano, la narració parteix d’un conflicte al voltant de la conservació del medi ambient. El realitzador turc Semih Kaplanoglu (Miel), però, elimina una capa d’ironia possible. A les obres de Carla Simon i de Mounia Akl, es destruïa natura precisament per ubicar instal·lacions destinades a preservar el medi ambient (plaques solars, un abocador fingidament ecològic). En canvi, en la proposta de Kaplanoglu, el xoc entre tecnologia i ecologia és frontal i no inclou dilemes ni paradoxes.

Kaplanoglu aposta per escenificar aquest conflicte des d’un to d’observació parsimoniosa, més a prop de la lentitud que caracteritzen els films del seu compatriota Nuri Bilge Ceylan (El peral) que no pas d’aquells agitats drames contrarellotge, com poden ser Mi mejor amigo o Entre dos amaneceres. El cineasta també deixa al marge els suggeriments de reforma d’institucions i estaments que emanen d’aquests dos darrers films, per centrar-se en el cas d’una parella embrutida per l’avarícia. Els conflictes són més psicològics que socials o polítics: no es planteja la crítica social, sinó la crítica a uns personatges específics. Encara que, d’una manera que potser no és del tot voluntària, acabi llençat algun dard al compliment hipòcrita dels ritus religiosos.

El protagonista i la seva dona són retratats com a persones egoistes. Aprofiten el poder relatiu que els atorga disposar de capital d’una manera destructiva. I Kaplanoglu desplega aquest espectacle impúdic de la parella, que es comporta mesquinament. I és que, si bé tots dos se senten puntualment culpables, no fan cap bona acció que no sigui interessada. Explotar, regatejar, ocultar informació, usar influències, serveix perquè es paguin un car pelegrinatge a La Meca.

Els preparatius del viatge atien uns sentiments de culpa que no deriven en una transformació de la conducta. El tarannà desfermadament culpabilitzador de La promesa de Hasan, amb els seus protagonistes convertits en ases dels cops, permet un visionament autocomplaent. L’audiència pot observar -i sentir-se millor- amb els seus actes fal·libles, alhora que pot aprofitar per delegar algunes responsabilitats personals en el poder embrutidor del desig d’acumulació capitalista.

El cop dramàtic final amb què el realitzador tanca el relat dissipa, en part, algunes d’aquestes temptacions. Se’ns mostra una situació irreparable que esborra autojustificacions i miratges de l’optimisme antropològic humà: no, no podrem reparar allò que hem fet mal fet, ni podem creure que tindrem salut, que continuarem tots vius o que tindrem temps per saldar els nostres deutes. En aquest aspecte, La promesa de Hasan convida a l’assumpció de responsabilitats personals en els actes quotidians, sigui des d’una perspectiva religiosa o laica.