El visionament de creacions audiovisuals turques s’ha normalitzat a través d’un camí inesperat: no ho ha fet al circuit de les sales de cinema projectat en versió original subtitulada, on potser només Nuri Bilge Ceylan (El peral salvaje) ha aconseguit un estatus de realitzador cabdal del segle XXI. Ha vingut amb la difusió de sèries com Tierra amarga, a canals de televisió generalista.
Potser aquest fet ha facilitat que s’hagin estrenat al nostre país dos sòlids drames socials amb rerefons polític que provenen de Turquia: Mi mejor amigo i Entre dos amaneceres. Ambdós films coincideixen a apostar per la concentració temporal del relat i una narració contrarellotge que inocula tensió en el drama, a l’estil dels germans Dardenne o d’Asghar Farhadi (Un héroe).
A Entre dos amaneceres, primer llargmetratge de Selman Nacar, se’ns presenten dos germans que hereten el negoci del pare, un industrial del tèxtil retratat com un bon patró que s’està retirant del negoci. El germà gran projecta un desig més intens de maximitzar els beneficis. El jove i poruc Kadir, en canvi, sembla més sensible i vol preservar una suposada confluència interclassista de benestar: empresaris satisfets pels resultats econòmics i treballadors contents de disposar d’una ocupació estable i en bones condicions. Un accident laboral sacseja el panorama.
La pel·lícula assumeix el punt de vista de Kadir, davant del qual es desmorona un paradís només aparent. Un dels aspectes interessants del film és que qüestiona els miratges de desconflictivització de les vides que caracteritza l’(anti)política neoliberal i els discursos sobre comunitats nacionals, sempre amb destins únics i interessos coincidents, propis d’alguns governs amb vocació autoritària.
Kadir és el representant benestant d’una societat crèdula que s’ha empassat unes quantes mentides, potser perquè fer-ho resultava convenient i còmode. “Parles com si fóssim els bons”, li diu al seu germà quan confronta les mentides i enganys (o autoenganys) classistes dels seus familiars.
Nacar no aposta per les solucions estridents i adrenalíniques. La seva narració és esvelta i concisa i assaja alguna solució relativament arriscada, com resoldre diverses escenes emocionalment conflictives amb el·lipsis que defugen la possibilitat melodramàtica. Tot plegat esdevé tens de forma natural: abunden els diàlegs i les situacions incòmodes, filmades amb treballs de càmera estàtics.
La crítica sobre les males pràctiques dels poders econòmics pren formes distants que projecten una frustració contingudament irada. I aquesta distància connecta amb la indiferència de la família del protagonista respecte les vides dels seus treballadors, entesos com a elements prescindibles i reemplaçables del procés productiu.
El desenllaç de la pel·lícula evidencia que el negoci i els terminis que s’han de complir passen per davant de qualsevol consideració humanista. Selman Nacar decideix denunciar-ho amb una fredor que crema.
CINEMA
TÍTOL: Entre dos amaneceres
DIRECCIÓ I GUIÓ: Selman Nacar
INTERPRETACIÓ: Mücahit Koçak, Nezaket Erden, Ünal Silver, Bedir Bedir
DURADA: 91 minuts
