Costa Brava, Líbano, primer llargmetratge de la realitzadora Mounia Akl, recorre camins similars als transitats per la coguionista Clara Roquet en el seu premiat debut com a realitzadora, Libertad. Ambdós films són poderosos estudis de diversos personatges en el seu entorn familiar, alhora que aborden les vessants socials i polítiques de les relacions que els protagonistes estableixen entre ells i amb el seu entorn.
L’obra d’Akl tracta d’un matrimoni d’antics activistes polítics que s’ha reclòs amb els seus fills a una casa ubicada en un entorn rural on abstreure’s de la repressió i les decepcions. Aquesta escapatòria es veurà compromesa per la construcció d’un enorme abocador de deixalles en els terrenys circumdants. La metàfora amb pinzellades sobre la col·lapsologia ambiental queda clara: no es pot fugir del món.
Amb aquesta premissa narrativa, no ha de sorprendre que les responsables del film aspirin a crear una atmosfera tensa. El visionament és angoixant fins a cert punt, ja que tot sembla dissenyat per tal que l’audiència vegi aquesta ficció sobre una vida “invivible” amb una incomoditat tolerable. Com a Libertad, se’ns presenta uns quants personatges potencialment memorables, com una àvia resilient i carismàtica.
També les aparicions d’una nena desperta i enginyosa proporcionen distensions humorístiques que permeten al públic prendre periòdicament una mica d’aire. Una estratègia de guionista que té un revers possible: les intervencions de la petita semblen tan precises i calculades que difuminen el miratge de vida assolit a través del treball actoral i els diàlegs.
El film, en tot cas, escenifica la impossibilitat d’escapar del capitalisme neoliberal i els seus culs de sac. Els intents de fugida del món urbà, de l’escenari polític, de tota la societat, estan abocats al fracàs. I les urbs -o, com a mínim, les seves escombraries- i la política -o, almenys, la corrupció i les xarxes clientelars- arribaran a les portes d’aquesta llar que volia ser un refugi, però que no estava exempta de problemes. Perquè, com deixen clar les autores de la pel·lícula, el refugi també és un exili: els membres de la parella protagonista s’havien exiliat de si mateixos en un intent de posar distància envers les seves il·lusions marcides.
Souraya i Walid no poden perdre un paradís perquè mai no ho va ser, encara que un grup d’activistes arribi a les seves portes per mobilitzar-se i salvar la seva llar. Però imaginem que aquest triomf és merament temporal, ja que no podem deixar de veure qualsevol victòria social de manera melancòlica, com un avançament de derrotes futures. I entre aquestes derrotes, la vida: la nena que creix entre conflictes o la dona que vol recuperar les regnes de l’existència prèvia de la qual va fugir...
Visualment, Akl i companya remeten a l’‘indie’ estatunidenc i a aquella cultura ‘hipster’ que tendeix a mostrar-nos una ruralitat embellida. Abunden els recursos que apareixen tant a un film de Terrence Malick (El árbol de la vida) com a un anunci de pizzes industrials que, suposadament, tenen el mateix gust que les fetes artesanalment. És, possiblement, l’aspecte més discutible d’una proposta notable. Abduïts per un món completament mercantilitzat, ¿no podem ser capaços d’imaginar poesies quotidianes que s’allunyin dels camins estandarditzats de la publicitat i de les llengües franques de l’audiovisual globalitzat i globalitzador?
Amb tot, la realitzadora i el seu equip sí que aconsegueixen crear altres belleses, menys convencionals, en algunes seqüències del film. En aquests esbossos creats amb una estètica menys normativa, també podem veure escletxes d’obertura a un altre cinema possible.
CINEMA
TÍTOL: Costa Brava, Líbano
DIRECCIÓ: Mounia Akl
GUIÓ: Mounia Akl i Clara Roquet
INTÈRPRETS: Nadine Labaki, Yumna Marwan, Saleh Bakri i Nadia Chancel,
DURADA: 106 minuts
