L’inici de La hija de todas las rabias, primer llargmetratge de la realitzadora nicaragüenca Laura Baumeister, pot recordar Star Wars: el despertar de la fuerza: una noia rebusca entre les runes. En aquella pel·lícula, la presentació servia de metàfora sobre el reciclatge de narratives reconeixibles. Igual que quan els membres del grup musical King Crimson cantaven “Dinosaur”, en al·lusió a la seva fama de dinousaures del rock, situació a través de la qual el cineasta J. J. Abrahms ironitzava sobre l’explotació de la nostàlgia, si bé ens presentava una misèria de conte, neta, amb una jove preparada per ser mercantilitzada com a heroïna inspiradora.
En canvi, els abocadors i les plantes de residus en què es desenvolupa part de la pel·lícula de Baumeister, sí que embruten i fan pudor. Les protagonistes del relat són una dona i la seva filla que viuen en un assentament d’habitatges precaris, fruit d’una economia informal organitzada al voltant de l’espigolat i la recuperació de residus a La Chureca, un enorme abocador ubicat a les rodalies de Managua. La vida de les protagonistes es complica per un accident ocorregut enmig d’un clima d’agitació política. Això fa que la mare porti la nena a la planta de reciclatge d’un conegut perquè s’hi refugiï mentre gestiona la crisi.
La hija de todas las rabias és, sobretot, un drama social. Hi podem veure ressons de la manera com els germans Dardenne (Dos días, una noche), convertits en eixos vertebradors del cinema polític comercial, filmaven els cossos. Només la fotografia està recoberta d’un cert esteticisme que l’allunya de les pel·lícules del duet de realitzadors belgues. Amb tot, Baumeister ens ensenya els paisatges de la subsistència a través del tractament d’escombraries, però prioritza el relat emocional per sobre del documental etnogràfic.
El pes de l’obra recau en les experiències dels personatges i els sentiments que aquests poden despertar a l’espectador, siguin d’empatia, solidaritat o compassió. Es dimensiona el drama humà concret, i es destaca la necessitat infantil de rebre afecte, protecció i una certa seguretat. Baumeister incomoda l’audiència en escollir com a protagonista una dona que es comporta d’una manera exasperant, perquè se sent abandonada, alhora que presenta els fets amb aquella distància que aporta recórrer a una narrativa convencional.
Potser el realitzador Jean-Gabriel Périot consideraria que s’ha emprat “el llenguatge de l’enemic”, com creu que fa el cinema polític aburgesat de Costa-Gavras (Comportarse como adultos) i altres realitzadors. Tot i això, la proposta de Baumeister incorpora elements de denúncia en el plantejament general (quan tracta del ‘mal vivir’ extrem que pateixen uns segments de la població que depenen de la brossa de la societat que els exclou). Critica, a més a més, un fet real: els recuperadors de residus van ser desallotjats violentament de La Chureca quan l’abocador es va privatitzar.
La realitzadora assaja algunes sortides que poden semblar inusuals, com si es tractés d’una catàrsi que obre la porta a allò sobrenatural o, senzillament, al consol a través d’una imaginació en contacte amb la natura i la selva. Les imatges finals, on la nena protagonista camina cap a la càmera amb aires de dona precoçment apoderada, poden incitar l’audiència a sortir del cinema amb un sentiment reconfortant. Encara que potser som els espectadors d’allò que s’anomenava “primer món”, tot i que estiguem a la no gaire galdosa Europa del sud, els que estem desubicats quan esguardem aquesta introducció a altres misèries des de la nostra experiència.
CINEMA
TÍTOL: La hija de todas las rabias
DIRECCIÓ i GUIÓ: Laura Baumeister
INTÈRPRETS: Ara Alejandra Medal, Virginia Raquel, Diana Sedano
DURADA: 87 minuts
