Un obrer, intrús a l’infern de Dante

L’escriptor i traductor Alberto Prunetti ha escrit una mena de crònica familiar de la classe treballadora italiana en tres etapes. Si a Amiant evocava la figura del seu pare, Renato, un soldador industrial mort per les infames fibres d’asbest, i a 108 metros donava protagonisme a la seva pròpia vida de treballador i com buscava escletxes a través de les quals guanyar-se la vida amb les lletres, ara amb El círculo de los blasfemos tanca la trilogia fent referència a la Divina comèdia, de Dante. En aquest cas, l’autor-personatge s’autorepresenta en un somni on viatja fins a l’altre món per retrobar-se amb el seu pare, convertit en un empleat de manteniment de l’infern.

El círculo de los blasfemos és una novel·la atípica, no solament pel punt de partida. Desenrotlla les vivències de Renato a l’infern, on renega de la figura jeràrquica del Déu cristià i critica la docilitat del poeta Dante Alighieri. La premissa serveix com a marc narratiu a través del qual tornar-nos a trobar amb històries personalíssimes i, alhora, col·lectives, agredolces, divertides, extretes de la memòria (o de la imaginació) de l’autor.

Prunetti escriu anècdotes sobre sacerdots molt més bevedors (i futbolers) que sants, o genis esquerps de la reparació de cotxes, mentre inclou aparicions estel·lars del difunt ídol cinematogràfic Steve McQueen. Aquest tapís d’històries va acompanyat d’uns quants dards polítics. “Ens han robat fins i tot la misèria”, afirma Renato, ofès pels discursos que volen diluir els treballadors en una suposada classe mitjana que abraça (quasi) totes les esferes socials i elimina els antagonismes de classe.

L’autor inscriu el relat dins de la paròdia d’una mitologia religiosa. Això, d’alguna manera, ens allunya del risc de caure en la idealització de la classe obrera i la seva memòria. En el fons, estar parodiant un mite, dificulta la construcció d’un altre mite, encara que el seu Renato sembli complaure’s en l’adversitat, en la resistència: “Després d’haver estat obrer industrial, l’infern no fa por”.

Igual que a 108 metros, llegim passatges sobre els espais perduts, abandonats o gentrificats que anteriorment pertanyien a la classe obrera. O sobre unes maneres de socialitzar i relacionar-se que estan en risc d’extinció. Prunetti, però, també afegeix espais per a l’autocrítica, entre els quals un capítol dedicat a les càrregues patides per les dones de classe obrera. D’aquesta manera és com explica que el passat no va ser fàcil per a (gairebé) ningú. Tampoc pel fill ‘intel·lectual’ del soldador, vist com una persona tova que s’allunyava dels orígens. Encara que, com a jornaler del treball intel·lectual, s’hagi hagut d’enfrontar a altres problemes i, també, a unes quantes explotacions.