Perquè la feina no és (tota) la vida

Amb l’assaig Atrapats a la feina, l’escriptora britànica Amelia Horgan s’afegeix als qüestionaments d’algunes idees més o menys esteses en la concepció de les feines i de l’espai que aquestes ocupen en les nostres vides. L’autora es posiciona, per exemple, contra la “reconfortant idea que el treball millora amb el temps”. Potser no calia subratllar-ho: les males condicions endèmiques en els sectors de la neteja o l’atenció a les persones, per no parlar de la fragilitat extrema dels no-empleats del capitalisme de plataforma, ens recorden que estem vivint un cicle històric d’extensió de la precarietat i la incertesa.

Horgan mira de refutar més discursos. Com pot ser que “el treball dignifica” si moltes feines es duen a terme en condicions indignes? O, com pot ser que “la millor manera de sortir de la pobresa és tenir una feina” si el nombre de persones en risc d’exclusió social s’ha incrementat tot i estar actives laboralment? L’autora també assenyala que el capitalisme explota quan acceptem feines indesitjades perquè no tenim altra alternativa i també quan les vivim com a espais d’autorealització més enllà del deure i la contraprestació. Davant d’això, ens anima a plantejar-nos que la vida laboral no ha de ser forçosament la columna vertebral vital que dona significat a la nostra existència.

Amelia Horgan utilitza una prosa agradable, còmplice i propera. Denota una certa experiència (prové d’una família econòmicament modesta i és conscient de les dificultats estructurals per obrir-se pas en la jungla laboral) i també ofereix a l’assaig una clara perspectiva de gènere. L’autora incorpora experiències personals en les seves explicacions, però també llença fils a textos preexistents d’autors com el desaparegut crític cultural Mark Fisher o l’úbic filòsof Byung-Chul Han.

Així, a diferència d’altres propostes més orientades a la incidència política, com Quatre dies i la seva aposta per la reducció horària de les jornades laborals a temps complet, Atrapats a la feina esdevé una crítica al ‘treballcentrisme’ sense insistir en receptes concretes (més enllà, això sí, de fer una saludable crida a la sindicació).

Finalment, l’obra d’Horgan es converteix en una obra inclusiva que s’allunya de la retòrica dels estudis més formals. Tant és així que abraça tècniques pròpies del periodisme, com recollir declaracions de veus expertes per incorporar-les al relat. Una accessibilitat que, d’alguna manera, també és una arma de doble tall: resulta apta per a totes les persones interessades, però, al mateix temps, pots resultar incompleta pels lectors més familiaritzats en la matèria, siguin més idees en l’àmbit conceptual o més dades que sustentin les impressions sociològiques de l’autora.