Back to top

La frontera com a espai d’abús normalitzat

Ignasi Franch
16 jun 2023

Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vázquez, realitzadors veneçolans establerts a Barcelona, han viscut el que comporta tenir una nacionalitat estigmatitzada socialment. El seu primer llargmetratge, Upon entry, tracta d’això: els passaports mirats des de la sospita, sobre les ciutadanies considerades de segona categoria, les quals es veuen empeses a viure vides de segona. El film explica la història d’una parella formada per una dona catalana i un home veneçolà que arriben a un aeroport estatunidenc després d’haver estat premiats en una loteria de visats.

Rojas i Vázquez tracten de l’abús de poder burocratitzat i normalitzat en l’àmbit de la gestió de les mobilitats i les migracions

Upon entry ens recorda que travessar una frontera només és un tràmit per a alguns. Els protagonistes de la pel·lícula, en canvi, viuen un llarg interrogatori amb elements de manipulació psicològica. En alguns punts, la proposta recorda Strip search: seguridad máxima, un telefilm un xic oblidat del realitzador Sidney Lumet (Doce hombres sin piedad) que denunciava la “guerra contra el terrorisme” de l’administració Bush-Cheney, amb la diferència que Rojas i Vázquez tracten de l’abús de poder burocratitzat i normalitzat en l’àmbit de la gestió de les mobilitats i les migracions.

Els cineastes acosten l’espectador a una experiència d’humiliació quotidiana a través d’una narrativa esvelta, breu i tensa, sobre els privilegis i les discriminacions. El conflicte s’introdueix ràpidament i es desplega en un puzle que remet la inexorabilitat de construccions com El método (l’adaptació literària de l’obra teatral El mètode Gronholm, de Jordi Galceran) o Glengarry Glen Ross, potser amb un afegit d’intensitat dramàtica. Perquè Upon entry té molt de ‘thriller’ de la realitat, travessat per pinzellades d’humor negre, però també és un drama -cruel, o senzillament escrit amb la cuirassa del distanciament emocional- sobre una parella que pateix violència institucional.

El llargmetratge té quelcom de denúncia d’un problema humanitari, però s’allunya de la lògica del cinema militant

El resultat té quelcom de denúncia d’un problema humanitari, però s’allunya de la lògica del cinema militant. Pot generar dubtes que el film s’alineï amb algunes convencions estètiques de l’audiovisual globalitzat, però altres ramificacions de la proposta resulten més interessants: queda clar que els protagonistes són víctimes, però no sabem si totes dues són completament innocents i això involucra l’espectador en una experiència fílmica concebuda amb intel·ligència i amb un punt de perversitat.

Rojas i Vázquez procuren que l’audiència es posi a la pell dels personatges que pateixen. Escenifiquen clarament la sensació de por i vulnerabilitat d’ell i la perplexitat que sent ella quan es veu vexada, alhora que promouen una mirada sobre la parella que suscita contradiccions en el seu relat. Si algú d’ells amagués alguna cosa de la seva vida personal, això justificaria aquesta intrusió brutal a la seva intimitat? Aquest joc de mirades resulta suggeridor i estimula la reflexió sobre les complicitats dels espectadors-ciutadans que esguarden passivament les injustícies.

CINEMA

TÍTOL: Upon entry

DIRECCIÓ i GUIÓ: Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vázquez

INTERPRETACIÓ: Alberto Ammann, Bruna Cusí, Laura Gómez i Ben Temple

DURADA: 74 minuts

 

 

Autoria: 
Ignasi Franch