La demolició dels espais compartits

El filòsof Éric Sadin és una dels veus més crítiques en la manera com s’han digitalitzat les nostres quotidianitats. Al seu nou llibre, La era del individuo tirano, afirma que la cadena d’innovacions tecnològiques dissenyades des de la cosmovisió neoliberal, com ara Internet, els telèfons mòbils o les xarxes socials, han reafirmat la mitologia de la centralitat i la suposada autosuficiència d’un mateix. No sols això: segons Sadin, han contribuït a l’afebliment dels vincles socials fins a generar una situació explosiva de saturació d’apoderaments simbòlics, que friccionen amb una dinàmica de despossessió material. En definitiva: que l’individu tirà és un fals emperador que va nu i la seva ira ressona a les xarxes (anti)socials i més enllà.

L’autor proveeix d’un cert context. Construeix una mena d’història breu de la sociologia i els discursos del darrer segle capitalista, amb el suport de pensadors il·lustres com Adorno, Debord o Marcuse, però l’assaig és essencialment una autòpsia de la segona dècada del segle XXI. Sadin el retrata com un temps marcat pel crac financer de 2008 i la crisi econòmica consegüent, de la qual creu que fa vessar el got de les mil i una decepcions populars envers la política.

La era del individuo tirano és un repàs polièdric de la nostra època, de desenes de trets més estructurals o més anecdòtics (l’ús de patinets elèctrics?) que l’identifiquen. El seu autor afirma que la desconfiança envers les institucions i la política, sense alternatives ni iniciatives constructives que ofereixin maneres de canalitzar el desencís, soscava l’existència d’un terreny comú i produeix monstres.

Sadin defensa la figura de l’alertador Edward Snowden, però es mostra crític amb l’ideari de WikiLeaks. I ho fa criticant la virtualització de l’activisme polític, per insubstancial i individualista, desmunta les xarxes (anti)socials i el seu bombardeig d’opinions i atén també les dimensions psicològiques i sociològiques dels assassinats en massa com a emanacions de desesperació.

El filòsof francès utilitza una prosa meticulosa i amb molta punxa expressiva. Concentra en conceptes rotunds l’angoixant sensació de no-viure en una no-societat convertida en un camp de mines per a tot allò que és comú: parla d’una “societat ingovernable” marcada pels “antagonismes irreconciliables”, on el “totalitarisme de la multitud” provoca la barreja de les “subjectivitats revengistes” amb els “particularismes autoritaris”. El diagnòstic és negativíssim i, alhora, desagradablement convincent.

Més d’un lector assentirà, abatut i sense esma, a aquest relat demolidor de la demolició dels espais compartits del món. Encara que, després de l’estomacada, arriba la crida finalíssima d’Éric Sadin a fer una “política del present sobre constatacions del que és real”, tancar les pàgines del volum i assumir la responsabilitat de participar en la reconstrucció de vincles afeblits o trencats.