Els Estats Units com a distòpic estat policial

El sociòleg estatunidenc Alex S. Vitale, autor de l’assaig City of disorder, signa El final del control policial, una mirada a la policialització de les polítiques estatals marcat per la realitat del seu país natal. Tot i que el marc estatunidenc no és universal, el llibre ens ensenya els resultats possibles d’uns discursos que posen la seguretat ciutadana per sobre de qualsevol altra consideració. Més encara quan això succeeix en un context de retallada de recursos dels serveis socials, sanitaris o educatius, i de transferència de responsabilitats cap als cossos de seguretat. Com explica Vitale, els interlocutors per defecte de tota mena de persones vulnerables (per no disposar de llar, per ser drogodependents, migrants...) passen a ser agents de policia acostumats a la resposta criminalitzadora i punitiva.

L’autor organitza el volum en capítols temàtics. El centrat en el paper de la policia a les escoles té quelcom de distopia quotidiana, i no sols pels casos de morts o el relat de detencions insòlites. L’autor reflexiona sobre la construcció d’un canal “de l’escola a la presó” on els sospitosos habituals (com el jovent afroamericà que creix en barris pobres) inicien una transició vital que els dirigeix, gairebé per inèrcia, cap a la insadollable indústria de les presons.

Altres capítols del llibre tracten les diverses fases de l’anomenada “guerra contra la droga” o de la militarització de la frontera amb Mèxic. El sociòleg afirma que, encara que hi hagi agents amb bones intencions, el paper de la policia és intrínsecament coercitiu i intimidatori, i més amb la proliferació del que Vitale anomena “mentalitat del guerrer”: molts policies es veuen a si mateixos com l’última línia de resistència per combatre una suposada tendència de les comunitats a derivar en el caos i el desordre. Els programes -i els discursos- de militarització de l’equipament policial i les estratègies de resolució de conflictes aprofundeixen els problemes d’usar els agents com una variant armada i poc formada dels serveis socials.

Vitale mira enrere per recordar el trist paper de la “llei i l’ordre” a l’hora de legitimar els espolis de la població nativa o mantenir la segregació racial. Des de la citació constant d’estadístiques, estudis, assajos i articles periodístics, l’autor bombardeja els lectors amb consideracions i dades que recolzen el seu crit d’alarma sobre els efectes perniciosos del securitarisme, de les “toleràncies zero” que omplen presons. També emet una crida a transformar en profunditat la intervenció de les institucions en les societats: un model més basat en la mediació i en l’atenció que no pas en el càstig i la vigilància.

A El final del control policial es dimensionen diverses iniciatives comunitàries de protesta i proposta, així com de valors socials, però també s’aposta per jugar la carta del pragmatisme: la policialització de la (des)atenció social és molt més cara que dur a terme programes efectius d’habitatge accessible, atenció dels trastorns mentals, etcètera.