És important que existeixin assajos que expliquin com són les coses, però també que podrien ser d’una altra manera? Aquesta consciència, aparentment banal o òbvia, és rellevant si es tracta de pensar en la forma de millorar el món que ens envolta. Un món que sovint es basa en la idea de la inevitabilitat: “no hi ha alternativa”, deia Margaret Thatcher.
Si l’assaig Civilizados hasta la muerte ens recorda que els humans no sempre ens vam organitzar com a pobles alimentats a través de l’agricultura i la ramaderia de terres encerclades, i Ecocidio ens proposa l’eliminació de la figura jurídica de la corporació, La parte común pretén qüestionar un aspecte concret de l’actual organització social: el paper que ocupa el dret a l’apropiació dins de l’esfera dels drets. Així, a diferència de Ecocidio, que operava des de la sociologia, l’obra de Pierre Crétois treballa un text on conviuen des de la filosofia del dret fins a la filosofia política.
La parte común té, per tant, un vessant de crítica de la història. I és que l’autor considera que no va ser oportú permetre l’apropiació de terres per part d’individus; i que desplegar el dret a la propietat com un dret natural només va fer que agreujar el problema.
Per sustentar la seva tesi, Crétois assenyala els discursos forassenyats que feia John Locke quan parlava del dret a apropiar-se dels comuns a través del treball, malgrat que aquesta apropiació es basava més en la conquesta militar i altres dinàmiques de despossessió, que no pas amb l’emprenedoria d’un camperol que converteix un terreny en una font de rendiment agrícola. Així, els discursos sobre la propietat privada com a recompensa al treballador poden resultar encoratjadors -assenyala l’autor-, però no s’haurien d’emprar per legitimar una organització social que condueix a l’acumulació i l’acaparament de la riquesa en unes poques mans.
Pierre Crétois escriu amb claredat, i ho fa amb aquella prosa allunyada de qualsevol agitació. Només algunes eleccions de paraules especialment rotundes -cas del concepte “absolutisme propietari”, per exemple- evidencien la profunditat del seu malestar intel·lectual, del qual extreu la següent recepta: no es tracta de defensar l’abolició de la propietat, sinó la seva relativització; d’igual manera que tampoc el dret a la propietat no ha d’estar supeditat a valors superiors en la jerarquia, com els drets a la seguretat, la llibertat o l’existència.
Implícitament, el teòric francès aposta per desfer els entramats legislatius que han afeblit l’existència dels comuns. I pot resultar decebedor que ho plantegi amb cert distanciament, fins al punt que la seva aportació filosòfica sembla el típic informe d’un tècnic de sinistres: la centralitat de la propietat privada, més o menys matisada per les intervencions estatals, no ha funcionat. Un diagnòstic que l’autor drena amb un llenguatge que vol ser el més entenedor possible pel gran públic.
Amb tot, Crétois fa pocs apunts -però tot ells precisos- sobre els problemes ecològics que genera aquest “absolutisme propietari” en què les persones són lliures d’explotar fins a l’extrem de destruir cases, terrenys, recursos... Un enfocament que pot resultar problemàtic pel públic més sensibilitzat per l’emergència climàtica, ja que pot trobar en el discurs del filòsof francès una pàgina de la història que ja hauríem d’haver superat. Però ben mirat, aquesta sensació d’emergència no és universalment compartida, de manera que continua sent necessari un treball de construcció d’acords i consensos de transformació. En aquest sentit, La parte común pot esperonar-nos a modificar les idees imperants del sentit comú (neoliberal).
LLIBRE
TÍTOL: La parte común
AUTORIA: Pierre Crétois
TRADUCCIÓ: Sion Serra Lopes
EDITORIAL: NED, 2023
PÀGINES: 208
