El jou del deute, en imatges

Un héroe és el darrer llargmetratge del gran ambaixador actual de l’Iran cinematogràfic: Asghar Farhadi, el director de les oscaritzades Nader y Simin, una separación i El viajante. El film tracta de les adversitats viscudes per Rahim, un home empresonat per no poder pagar un crèdit. Quan es disposa a gaudir d’un permís penitenciari, se li presenta una oportunitat. La seva amant troba una bossa perduda plena de monedes d’or que li permetrien eixugar una part important del deute i, potser, recuperar la llibertat. Les coses es compliquen quan el protagonista decideix tornar el petit tresor, després de localitzar la propietària, i aquest gest el converteix en un petit fenomen mediàtic.

A diferència d’altres referents del cinema social, com els germans Dardenne (Dos días, una noche), Farhadi es mou pels terrenys del drama sense hibridar-lo amb les narratives adrenalíniques del thriller. A Un héroe, tot es converteix en asfixiant sense necessitat d’accelerar el ritme de la narració. Ni tan sols es fa un esment especial en el compte enrere que sobrevola la trama: el possible retorn al presidi del protagonista.

Farhadi aposta per esquitxar les situacions de complexitat, ambivalències i paradoxes. L’heroi del títol té peus de fang, però també els seus benefactors. Les decisions generoses venen acompanyades de petites mentides; i els premis, d’instrumentalitzacions. En aquest gran teatre del món, Rahim és representat, sobretot, com un ser impotent. Ens resulta difícil saber qui és realment: la seva situació vulnerable l’empeny en direccions diverses, més o menys forçades.

Si El hombre que vendió su piel, dirigit per la realitzadora tunisiana Kaouther Ben Hania, escenificava la impotència de la persona represaliada per una dictadura i perduda en els anti-refugis de l’Europa bunqueritzada, Un héroe pot recordar propostes com la brillant Eyimofe: la fragilitat econòmica dels individus endeutats és suficient per desproveir-los de llibertat, no calen altres circumstàncies especials.

El cineasta opta per fer-nos sentir l’asfíxia del protagonista. Després de la seva fugaç beatificació pública, el personatge pateix un viacrucis d’escrutinis i humiliacions. Per aquest motiu, Un héroe transmet un cert fatalisme i el seu visionat resulta (adientment) esgotador. D’alguna manera, el film pot veure’s com una mena de versió greu i solemne d’aquell Plácido, on Berlanga satiritzava les escenificacions hipòcrites de sensibilitat social nacionalcatòlica. Entre les situacions que mostra Farhadi es pot entreveure una crítica implícita: la beneficència no compensa la duresa estructural de les condemnes. Si pel·lícules com La vida de los demás han servit per qüestionar la pena de mort vigent a l’Iran, Un héroe es pot entendre com una crida a revisar els càstigs relacionats amb els impagaments.

Més enllà del context geogràfic i legislatiu concret, però, la pel·lícula esdevé un lament sobre el jou dels diners i el deute en les vides humanes. I també com una advertència sobre l’absència de compassió en les xarxes socials i el món físic, la sospita permanent que recau en l’altri o el desig de “desemmascarar’ aquell individu que sembla que ha fet una bona acció. Encara que, paradoxalment, la faula moral humanista de Farhadi acaba incloent unes dosis generoses de desconfiança vers el proïsme.