Amiant: crònica d’una memòria obrera

Alberto Prunetti és novel·lista, traductor i treballador cultural precari. Amb Amiant, aquest fill de la Itàlia fabril ha construït una estimulant novel·la que beu de la memòria personal i, de retruc, de la història obrera, atès que el llibre ens aproxima al pare de l’autor, un soldador industrial que va morir per uns tumors derivats de la inhalació d’amiant.

Els motius del traspàs del pare, Renato, marquen el conjunt del relat, especialment en les últimes pàgines, cosa que converteix l’obra en un testimoni amb vocació de denúncia. Al cap i a la fi, el dol és per una persona víctima d’un accident laboral que té notables components d’homicidi patronal i institucional: la sentència del cas va dictaminar que havia estat quinze anys exposat a aquestes fibres, els efectes letals de les quals estan documentats des dels anys 30.

Tot i el repàs per aquestes doloroses realitats, la proposta de Prunetti és literatura pura, ja que no utilitza la prosa com a eina per transmetre el contingut. Al contrari: recorre a la bellesa de la paraula per propagar-nos emocions i interpretacions complexes.

El resultat és un cant nostàlgic a l’obrerisme anterior als anys vuitanta del segle passat, que tot i ser demolit, continua existint. La vida d’Alberto Prunetti és, com ell mateix explica, la d’un obrer de les paraules, conscient que la formació universitària ja no és la catifa vermella per accedir a un ascensor social que avui està bastant espatllat.

L’autor ens evoca la Itàlia dels homes durs, i ho fa sense defugir les contradiccions inevitables que encarnava Renato, un empleat de classe superior a la del treballador sense qualificacions específiques però que, com entusiasta de la feina, va emmalaltir per a benefici dels patrons, d’aquí que s’impliqués en l’exigència de prevenció de riscos laborals. Una demostració, al capdavall, que la vida està farcida d’ambivalències i friccions que Prunetti no vol simplificar per tal que la narració sigui coherent.

Novel·la breu però plena de riqueses, Amiant també genera somriures francs (les múltiples anècdotes de la infantesa de l’autor) i perplexos (un grup de caçadors amenaçant amb escopetes un jove que llençarà un penal en un partit de futbol amateur). Dos exemples que ens recorden la dificultat de resoldre la desamiantització de nombrosos immobles i estructures encara existents, com les del metro de Barcelona. Però també -i sobretot- el recordatori que, malgrat ser invisibilitzat, l’obrer no ha desaparegut en l’era del capitalisme d’explotacions deslocalitzades i d’aquells blancs d’Ikea que amaguen sutges impossibles de netejar.