‘Estrella Roja’: els límits de la utopia fantàstica

Poc després de la fallida Revolució Russa de 1905, l’eclèctic polític, escriptor i metge bolxevic Aleksandr Bogdànov va publicar una novel·la utòpica concebuda des del comunisme que encara no havia assolit el poder. Amb Estrella Roja ens endinsava a la vida d’un activista proletari que, després de ser escollit per una delegació clandestina de socialistes marcians, visitava el planeta vermell, on descobriria una societat aparentment ideal, guiada per la raó, la planificació i l’esforç amb objectius comuns.

La manera com Bogdànov imagina aquest viatge interplanetari evidencia que la seva proposta estava a mig camí entre la fantasia i l’establiment d’una certa ciència-ficció. Un registre que ell narra de forma menys màgica i més tecnològica, la qual cosa ens evoca als ‘scientific romances’ del primer H.G. Wells, que pocs abans de la publicació d’Estrella Roja va triomfar amb La màquina del temps, L’Illa del doctor Moreau i altres clàssics.

Així, tal com succeïa en les novel·les de Wells, Bogdànov beu de la tradició de les aventures colonials, tot i que se’n diferencia en diversos aspectes. I és que, no estem davant un heroi d’una peça, rotund, sinó d’algú que pateix atacs de pànic en el seu viatge cap a Mart i un trencament psicològic amb ressons de la literatura fantàstica romàntica de Mary Shelley (Frankenstein) i companyia.

De fet, el Leònid de la novel·la respon a l’arquetipus de ‘salvador blanc’, característic de la ficció colonial, cosa que acabaria resultant problemàtic per l’autor, alineat en el pensament internacionalista. En altres paraules: Leònid no representa l’heroi que exhibeix la superioritat de l’home occidental en unes terres que percep com a exòtiques (Wells ja es va burlar d’aquesta inèrcia etnocèntrica a El país de los ciegos). Al contrari, el protagonista se sent humiliat en adonar-se de les capacitats superiors que tenen els marcians en intel·ligència, control de les emocions o capacitat d’atenció.

Evidentment, l’exercici literari d’Aleksandr Bogdànov és també un intent d’imaginar aquell horitzó possible dels col·lectius revolucionaris. Com havia fet el socialista estatunidenc Edward Bellamy a En el año 2000, parla d’educació, organització urbanística i industrial i, òbviament, de la psicologia del subjecte revolucionari. Prova d’això és que retrata uns marcians pragmàtics i resolutius que, en part, s’assemblen als individus superracionals i antisentimentals -gairebé deshumanitzats- que poblaven les ficcions anticomunistes concebudes des dels Estats Units. Els marcians de Bogdànov, però, sí que estimen, fins al punt l’amor es converteix en un element cabdal del relat.

Amb tot, la utopia de l’autor rus està marcada per la fe en aquell socialisme científic basat en l’automatització de les tasques i l’optimització tecnològica dels processos productius. L’autor traça una mena de tecnocràcia on l’estadística canalitza les vocacions laborals, però no les dirigeix: ell creu en la importància que l’individu tingui llibertat de decisió. Ara bé, d’una perspectiva contemporània, la utopia que planteja té aspectes foscos, ja que malgrat que la societat marciana és responsable a l’hora d’utilitzar matèries primeres, també està en guerra amb la naturalesa.

De fet, en un moment de la novel·la, els hostes de Leònid es neguen a limitar la natalitat amb l’argument que “seria deixar que la natura vencés”, encara que, enfront del desenvolupament infinit, el narrador hi posa uns topalls ètics quan apareix la temptació colonialista, cosa que revelen la seva desconfiança en les possibilitats del futur. Al capdavall, Estrella Roja parla d’una societat millor que mai no pot assolir tots els seus somnis i desitjos, talment com si, en un exercici de fantasia, calgués distingir entre el món dels mons i el millor dels mons possibles.