Dones de contextos i necessitats diverses consoliden un projecte que, a més de dignificar la confecció de vestits fets a mà, posa en el centre les cures i l’acompanyament emocional.
Quan pensem en moda i costura, sovint ens ve al cap Gucci, Massimo Dutti, tot el món de les passarel·les, Inditex i els grans fabricants homes cis. Un imaginari que contrasta amb el que ha succeït al llarg de la història, on les dones han lluitat, teixit jutes i transferit a cada a generació els seus coneixements entorn d’aquesta activitat laboral.
L'origen de la Xarxa va arrencar el 2018 al barri barceloní de la Verneda, quan diversos grups de costureres van parlar de bastir un projecte d’abast comunitari
Visualitzar i reivindicar la seva feina és justament l’objectiu de la Xarxa de Dones Cosidores, l’origen de la qual va arrencar el 2018 al barri barceloní de la Verneda, quan diversos grups de costureres van parlar de bastir un projecte d’abast comunitari. A través d'Energies Comunitàries, una iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona gestionada per la cooperativa Etcèteres, va establir sinergies amb l’Associació Pare Manel, l’Assemblea de Cooperació per la Pau, Barcelona Activa i altres entitats i persones de la ciutat.
La creació de la Xarxa, però, no va produir-se fins després d’un viatge al Marroc per intercanviar coneixements amb altres dones cosidores. Allò va donar peu al projecte, que amb la pandèmia, va rebre l’encàrrec de confeccionar milers de mascaretes per a professionals essencials i veïnes de la Verneda.
La seu de la Xarxa es troba al carrer Canigó 137, que segons una de les integrants “no és un lloc on produeixes i prou; aquí et sents acollida perquè és molt més que un taller”. Valors com el caliu, la paciència, les cures i el component artístic i emocional conviuen simultàniament en un espai que, per damunt de tot, aspira a dignificar una feina maltractada durant segles i segles. Així queda estampat en el llibre El silenci dels telers, d’Assumpta Montellà, el qual recull històries de diverses generacions de dones que treballaven a les colònies tèxtils de Catalunya i que observaven com les seves il·lusions col·lidien amb jornades interminables i els problemes de salut que això ocasionava.
Fet i fet, la Xarxa recorda que es tracta d’un sector on s’entrecreuen molts eixos de desigualtat, entre els quals processos migratoris complexos i un maltractament institucional que va de bracet amb la precarietat laboral, d’aquí que hagin rebut formació comercial per saber quan val el seu producte i quantes hores han de treballar sense precaritzar-se. De la mateixa manera que han estudiat si es configurem com a associació o cooperativa i la manera de prendre les decisions.
Actualment, la prioritat de la Xarxa de Dones Cosidores passa per créixer i fer grans encàrrecs amb la finalitat que la costura esdevingui un mitjà de vida. Això implica també comprar màquines industrials, incidir en la producció del tèxtil a Catalunya, que actualment integren 800 empreses, i ser proactives en el camp de l’economia social i solidària. Un dels passos en aquesta direcció ha sigut participar en la Fira de Consum Responsable i la FESC, espais de referència de l’economia cooperativa.
Fruit d’aquesta tasca, el 2020 la Xarxa va rebre el premi Maria Aurèlia Capmany, atorgat el 8 de març en una sessió on les cosidores van aprofitar per formular tres demanades a l’Ajuntament: el local (que ja el tenen), continuar amb l’equip tècnic (amb les subvencions van fent) i rebre comandes més grans (la part més coixa). Unes fites que, amb aquest reconeixement i les necessitats que ha generat la pandèmia, van assolint a poc a poc, cosa que els ha permès estabilitzar-se, teixir noves complicitats i donar vida a un projecte extraordinari.
Participes a la Xarxa des dels inicis. Què et porta a involucrar-t’hi?
Les causes són múltiples. En el meu cas m’hi implico arran de contraure una malaltia, però també comptem amb dones soles, altres que no disposen dels recursos necessaris o que desitgen aprendre i compartir el seu temps.
Amb quin dia et quedes d’ençà que vas implicar-t’hi?
El 9 de desembre passat, quan vam anar al Marroc. Allà ens vam inspirar la manera com les dones treballen en grup. I després el dia que es va configurar la Xarxa. Hi vaig sortir plorant, ja que soc una dona maltractada i ho he pogut exterioritzar. Som una família on ens cuidem les unes a les altres.
Que hi has après en aquest temps?
Sobretot que hem de valorar-nos més. Jo ho he fet, una vegada m’he alliberat d’un marit que em menystenia i em tractava com si no servís per res. La Xarxa m’ha permès conèixer a dones que han passat situacions iguals o pitjors que les meves, però que amb l’ajuda de totes han trobat la força per tirar endavant. I això no té preu. Tant de bo les nostres històries serveixin perquè altres demanin suport.
Quins reptes planteja l’actual mercat de la roba?
Nosaltres li donem una doble vida. No sols hi dediquem moltes hores a un producte; també ho fem amb vocació i amor. I, encara que les grans empreses ens esclafen, això fa que se’ns apreciï cada cop més.
Aquest és el valor afegit de la Xarxa?
Sens dubte, perquè la sentim nostra i treballem les cures. Aquest any ho hem fet a través dels tallers de teatre que organitza Cúrcuma, gràcies als quals hem tractat la maternitat, la qüestió migratòria i altres aspectes que tenim guardats als nostres cors. D’alguna manera, amb aquestes activitats, el projecte va més enllà de mantenir la dignitat laboral.
Què li demanaries a la societat?
Que ens conegui i apreciï més la nostra tasca. Hi ha molta gent que ho fa, però no s’adona prou de l’aprenentatge i esforç que hi ha darrere. Jo mateixa, que vinc de l’Equador, no sabia cosir i mira ara!
Quins somnis i perspectives tens amb vista al futur?
Personalment, aprendre a cosir bé per mi i les meves filles. I després que tinguem grans comandes que ens permeti a totes estar en nòmina, ja que algunes continuen en situació irregular. Són somnis i anhels que assolirem sense córrer massa. La clau és anar a poc a poc i, quan toquem al cim, posarem la bandera de la Xarxa de Dones Cosidores a dalt de tot!
